23.2 C
Igualada
Divendres, juliol 1, 2022

Ton Baliu: “Si no haguéssim perdut contra el Girona potser no hauria decidit retirar-me, va ser un impuls”

Després de 16 temporades a l’elit, 14 a l’Igualada HC, el club de la seva vida, i 2 al Porto, on va experimentar la vida de professional, Ton Baliu va penjar els patins quan va acabar aquesta temporada. Ho fa amb només 33 anys, però cansat d’haver de carregar el pes d’un equip que els darrers anys ha patit massa per salvar la categoria.

Fa dos mesos que vas publicar la carta en què anunciaves la teva retirada un cop s’acabés la temporada. Va ser una alliberació per a tu aquell moment?
Sembla estrany perquè és la decisió més complicada que he hagut de prendre mai a nivell esportiu, juntament amb marxar a Porto, però també és la que vaig prendre més ràpid. Suposo que això ja era perquè arrossegava massa coses.

Quin és el moment exacte en què decideixes que és la teva última temporada?
Va ser el dia de Girona, tot i que abans ja havia parlat amb el cos tècnic per saber quina era la seva intenció amb mi de cara a la propera temporada, ja que volia ser jo qui decidís quan m’havia de retirar. L’staff em va dir que no tenien cap intenció de deixar de comptar amb mi, però que volien esperar a salvar-nos per dir-me res. Per altra banda se sabia que s’estava trucant a altra gent per planificar la temporada següent i això em va saber una mica de greu. Jo m’hauria quedat tant si haguéssim jugat a primera com a segona.
Així que després del partit de Girona va ser un moment en què vaig obrir els ulls i dir “no vull patir més”. La sintonia amb el Manel Burón va ser molt bona durant molts anys, però des del confinament ja no congeniem i tinc la sensació que ara ja hi sobro, al club.

La carta es va fer pública al cap de només cinc dies. Va anar tot molt ràpid, no?
Sí, aquell divendres també es feia la presentació dels equips i no volia haver de parlar davant de tothom sense haver explicat la meva retirada quan ja l’havia decidit.

Has tingut algun moment de voler fer marxa enrere?
No, tirar enrere no. Però algun moment de seure i dir: “què has fet, què serà de tu sense l’hoquei?”. Però ja ho he dit altres vegades, el segon any amb el Francesc Linares d’entrenador [la temporada 2019/2020], ja li havia comentat més d’una vegada a la Mireia, la meva parella, que aquella ella era l’última temporada. Aquell any em vaig cremar molt, però amb l’arribada del David Cáceres, que ens salvem de miracle, em canvia la perspectiva. Però aquest any torna a ser complicat i a Girona ja dic prou. D’haver guanyat o empatat aquell partit, potser no seríem aquí fent l’entrevista!

Quin és aquest pes a l’esquena del qual parles per explicar la retirada?
Els tres principals motius són la pressió dels tres darrers anys de patir per no baixar de categoria, el no portar-me del tot bé amb la Junta Directiva i veure que sobro i el darrer és el tema familiar.

Expliques que la relació amb el Manel Burón no és massa bona actualment, però haureu de trobar una data per quan et retirin la samarreta, no?
Aquest és un tema pel qual també m’he discutit una mica amb ells. El dia que els anuncio que em retiro, el primer que em van dir és que volien saber si marxava del club o em retirava per saber si m’havien de fer un homenatge o no. Jo m’esperava que em preguntessin pels motius, explicar-nos, saber què pensen ells i la sensació que jo tinc és que ja els està bé que decideixi retirar-me perquè així no han de ser ells qui em diguin que s’acaba l’etapa a Igualada. Sempre em quedarà el dubte de si és així o no. I en aquell moment els dic que jo no vull saber res d’homenatges, per mi no era el moment de parlar-ne.

I també he de dir que estic segur que amb el Manel ens tornarem a portar bé. Els dos som molt impulsius i en els darrers anys hi ha hagut moltes tensions i després ja s’arreglarà. Pel què fa a l’homenatge, si el volen fer, jo estaré encantat de la vida, però no és una cosa que hagi de decidir jo.

També marxa l’Elagi, amb qui has compartit vestidor els darrers 10 anys.
Quan tens un porter com ell, que no és de la casa però que ho sent com si ho fos, que no ha volgut escoltar mai ofertes de fora, sap molt greu que marxi de la manera que per mi marxa.

Sembla que el club volia esperar a saber si l’equip es mantenia a OK Lliga abans de parlar amb ell, no?
Penso que per al club era tan fàcil com dir-li: “si seguim a OK Lliga, segueixes, si baixem, no segueixes”. I llavors ja hauria estat responsabilitat de l’Elagi decidir si acceptava això o no. Ell sempre m’ha dit que si el club li hagués ofert això ell s’hauria quedat, tot i saber que el Lleida segurament no l’hauria esperat. També penso que ha passat una mica com en el meu cas, que així la Junta no havia de decidir fer-lo fora. A mi no em sembla bé. I més sabent que l’Elagi acceptava un nou rol, compartint minuts amb el Guillem i cedint-li protagonisme per fer una mica de mentor seu.

Tornem al tema de la samarreta. És la demostració que es pot ser un referent dins del club sense haver guanyat cap títol.
Mai m’he volgut reconèixer com ara he vist que molta gent, des que vaig anunciar la retirada, m’ha reconegut. Des de l’anunci de la retirada he rebut tants missatges, que m’han tranquil·litzat per la decisió. Molts nens i nenes de la base m’han donat les gràcies per tot el que he fet. No crec que estigui al nivell d’en Cáceres, Folguera i Carda, perquè a nivell de títols és una bogeria això seu, però potser sí que he fet quelcom per al club i a diferència seva, jo hi he jugat a la base, he estat tota la vida del club, a excepció dels dos anys a Porto.

L’estiu del 2012 marxa tothom menys tu del primer equip. És un gest d’estima al club en una època complicada econòmicament parlant.
En aquell moment no ho faig per ser un heroi, sinó perquè crec que és el millor tant per al club com per a mi. Va ser una decisió molt fàcil. Ens devien molts diners, això és així. La gent m’ho va agrair i el fet de quedar-me potser va ajudar a què vingués gent nova i poder tirar endavant.

Abans comentaves que la decisió d’anar a Porto és una de les més complicades. Hi tornaries a anar?
La repetiria, sens dubte. Però al mateix temps em penedeixo d’haver marxat per no poder dir que he fet tota la carrera a l’Igualada HC. És l’única espina pel que em sap greu haver marxat. Tant de bo hagués pogut ser professional a Igualada.

Com veus l’equip de cara a la temporada que ve? Han pujat molts joves que van ser campions d’Espanya Júnior l’any passat.
De les coses que més greu em sap deixar de jugar és per no poder seguir-los veient i ajudar a tots aquests joves.

Però també he de dir que de moment és una incògnita. Pot ser que vagi molt malament o pot ser que vagi bé. La pressió de jugar a OK Lliga ja és diferent. I pot ser que aquest nanos no en tinguin de pressió i juguin sense pensar en els resultat o també pot ser que tot això sí que els afecti. A Igualada tothom apreta per salvar-se. Fins ara ens ho menjàvem jo i l’Elagi tot això. A veure qui ho afronta ara. La gent pateix molt per si es baixa. Aquests joves són molt bons, molt. Però tindran moments d’inexperiència. Tant de bo quan acabi la primera volta vagin cinquens o sisens i no s’hagi de patir, tant de bo!

Anem acabant. Què creus que serà el primer que els explicaràs als teus fills sobre la teva època de jugador d’hoquei?
Que m’ho vaig passar molt bé. I espero que quan ells facin esport s’ho passin igual de bé. Jo mai vaig voler ser professional, jugava per passar-m’ho bé, amb un grup en què tots érem amics. Jo no sé quina serà la meva vinculació amb l’hoquei d’aquí a quatre anys. M’agrada molt jugar-lo però ara he de veure si em vull vincular d’una altra manera o no.

Un gol amb el que et quedes?
És difícil, però te’n diria dos. Un és el que marco amb el Porto a les semifinals de la Copa d’Europa, que ens porta a la final. Sé que no és amb l’Igualada, però és un dels partits més importants que he jugat mai. I l’altre és qualsevol dels que vaig marcar contra el Vic.

Una victòria?
Precisament aquest partit contra el Vic, que faig quatre gols i ens classifiquem per la Final a quatre de la Copa de la CERS. Per mi és el millor partit que he jugat mai. Tot l’equip fa un partidàs que se’ns en va l’olla.

I una derrota?
La derrota a la semifinal de la Copa de la CERS que juguem a Les Comes. No em perdonaré mai la blava que em van treure per haver deixat anar el peu. Si haguéssim arribat a la final, el pavelló hagués petat.

Compartir

Més notícies

Últimes notícies

Visitanoia, una altra proposta per promocionar el turisme

La sectorial de turisme de la Unió Empresarial de l’Anoia que aglutina i representa a les empreses del sector ha presentat la creació d’una...

La Síndica de Greuges d’Igualada va atendre 130 casos durant el 2021

La Síndica de Greuges, Rosa Maria Sánchez, ha presentat públicament la memòria de la tasca duta a terme durant l’any 2021. La presentació, s’ha...

Més de la meitat dels anoiencs no s’ha posat la tercera dosi de la covid-19

Salut ja fa mesos que administra la tercera dosi de la vacuna covid a Catalunya. La dosi de reforç busca garantir la protecció de...

L’editorial: Confiar en la vacuna

L’Anoia acumula 679 morts per covid-19 des que va iniciar-se la pandèmia, el mes de març de 2020. Una xifra preocupant, prou com perquè...

Llegendes, cançons populars, dansa i tradicions d’arreu dels Països Catalans arriben a Tous

Sant Martí de Tous es convertirà un any més en l’epicentre de les llegendes. La 13a edició del festival de Llegendes de Catalunya començarà...
Compartir