Aquest 27 de gener es commemorava el 75è aniversari de l’Alliberament del Camp de concentració i d’extermini d’Auschwitz; una història i memòria de l’horror d’un passat, del qual mai n’arribarem a saber prou i encara sembla no haver-se adquirit la necessària consciència per a parlar-ne.
Qualsevol iniciativa de culturitzar la memòria ha de donar a conèixer com a reminiscència col·lectiva aquelles dades provinents de diferents àmbits de la història i del que és pròpiament el Patrimoni cultural, en el sentit de convertir-la en una font de reparació i per a la visibilització de què n’han de ser mereixedores totes les persones i institucions que han estat protagonistes d’algun capítol tràgic de la seva història així com de les persones que han treballat per a recuperar episodis silenciats d’un passat, en aquest cas no gens llunyà. Sense una plena recuperació de la memòria històrica, sempre es tindrà un relat incomplet d’allò que va succeir; amb la qual cosa és necessari que tots els governs i totes les institucions es condueixin envers la normalització d’aquestes polítiques per a evitar que determinats fets i segons quines actituds puguin tornar a ser una realitat.
Però, òbviament, i en aquest cas per part de poble alemany, tot exercici de memòria històrica ha passat per una inequívoca superació del passat des de l’enfocament de com enfrontar-se a un reconeixement sense reserves dels crims comesos i de la violència perpetrada, alhora de l’acceptació de la responsabilitat i evitar abans que res que es repeteixi el que va passar des del triomf del nazisme fins al final de l’Holocaust (1933 i 1945). En aquest sentit, durant les últimes dècades, un dels clams més pronunciats han estat: “Que mai més no es torni a repetir!”, quedant ben assentat en tots els àmbits i mencions en favor d’una cultura del record i sobretot participant de diversos actes públics i commemoratius de cada aniversari a fi de mostrar al món i de forma modèlica fins a quin punt Alemanya s’ha fet seves les lliçons de la història. No obstant això, més enllà d’aquest èxit educatiu, sembla doncs que la superació del passat per part d’aquest país hagi arribat al seu punt final i amb èxit, en el ben entès que tothom accepta el que van ser els temps de l’horror i que el nazisme va ser un règim assassí i l’Holocaust una solució criminal sense més. Emperò, la realitat no és tan clara perquè també emergeix una cultura d’unes versions d’històries privades i particulars que són bastant diferents al que s’entén com a una assumida cultura pública. És a dir, aquestes altres històries personals que han transcendit de generació en generació, i de família en família, fan que les noves generacions adoptin actituds equivocades i perilloses en resposta a certes eventualitats adverses, sense aprofundir ni entendre l’origen o la causa que pugui haver desencadenat un determinat procés.
A la cultura de la memòria, a Alemanya, li falta … o bé encara ha d’implementar l’ensenyança d’una sèrie de codis per a la superació del passat, contribuint a un coneixement més exhaustiu de la seva història i centrant-se en una qüestió essencial, com ara: com va ser possible que la majoria de membres d’una societat, considerada com a normal i avançada en el temps, caigués en el parany i es fes seva una solució política tan inhumana com el nazisme? Aquesta és la clau de l’estudi i la que fa que qualsevol mètode de superació del passat no passi de llarg de segons quins interrogants. Efectivament, la cultura de la memòria lluny de la tematització col·lectiva i de qualsevol reproducció del passat des de l’òptica de l’espectacle del sofriment apunta a ser un exercici molt complex i laboriós que posa a examen totes les causes que poden portar a una població a patir estats de discriminació, d’exclusió i d’homofòbia. Si no s’atén de forma rigorosa la informació històrica -lluny de qualsevol finalitat moral i/o propagandística- es corre el risc de retrocedir en la memòria comportant que es vegi extraviat el futur en qüestió de dècades. I en una època en què apareixen novament desigualtats socials, crisis econòmiques, inoperància dels governs, etc.; i, en conseqüència, sembla que la humanitat camina cap un futur incert, no és gens difícil caure en el parany de recórrer a retrospectives del passat de forma nostàlgica per, així, entrar en un joc de generar por al futur proposant solucions altra vegada signe feixista.
La cultura de la memòria ha de propiciar que la història sigui, al cap i a la fi, aquell instrument d’interpretació objectiva d’un passat que -a part empènyer els historiadors a donar exemple a propòsit de relats fidedignes sobre els diferents processos de transició i de canvi mitjançant acords i negociacions- permeti consensuar tot tipus de reformes que portin a la superació de l’estat anterior.
