El currículum musical d’en Josep Miquel és llarg; actualment director de la Simfònica Tekhné, de la Coral Ginesta i treballa amb l’Òpera Popular de Barcelona; ara, fa un pas al costat de la direcció de la JOSA per afrontar un nou repte a l’Escolania de Montserrat.
Per Festa Major d’Igualada vas dirigir el teu darrer concert al capdavant de la JOSA. Com va ser el comiat després de nou anys?
Va ser un concert molt emocionant, inclús em va costar estar concentrat amb la música perquè tenia al cap la gent que hi havia, però la veritat és que molt content amb el concert, amb un programa tan divertit com la música de Festa Major. I res, pensant molt amb la gent que ha passat per la casa, amb la gent amb la qual he pogut conviure i compartir música, i amb la gent que hi ha ara i que seguirà tirant endavant l’entitat.
Per quins motius decideixes fer un pas al costat?
Sobretot perquè em surt una oferta que em requereix una gran dedicació i també per un tema de conciliació familiar.
El concert de Festa Major, a diferència del d’altres anys, vau apostar per melodies populars. Com es treballa això en una orquestra simfònica?
És una idea que teníem al cap des de feia temps, molts músics de la JOSA toquen a la banda, amb xarangues, o en altres formacions a on toquen aquest repertori, i sempre deien que els faria gràcia tocar-ho algun any. Tècnicament, va ser complicat perquè és música que no és pròpiament per a l’orquestra simfònica, però després d’un parell d’anys donant-hi voltes, ens vam llançar a la piscina i ens va quedar un programa molt bonic.
Per tu què vol dir tancar aquest cicle?
Hi ha una cosa que sempre dic però perquè és real, que és que la JOSA és família; és gent amb qui passes moltíssimes hores, i el clima que es crea és una de les coses màgiques que té. És una orquestra que sona molt bé, que fa molt bon treball musical, però que l’ambient humà que hi ha entre els músics és molt de família. Per altra banda, la JOSA és un cercle que t’atrapa de per vida, ja que fa dos anys que la meva filla va començar a tocar a la JOSA Aleví, i per tant continuaré anant als concerts.
Enguany entres com a sotsdirector de l’Escolania de Montserrat, en un curs a on el primer trimestre és el tancament del mil·lenari. Com afrontes aquest repte?
L’afronto amb molt de respecte i molta il·lusió. Afronto amb molta il·lusió entrar en una casa amb tanta història, tant de llegat i tantes possibilitats, i per altra banda un punt una mica de vertigen o respecte de cuidar molt que el que se t’ha donat, ho has de seguir vetllant i ho has de seguir fent créixer.
La principal característica de l’Escolania de Montserrat és que és un cor que canta molt sovint a la basílica; potser canta 430 o 470 vegades en un any, per tant el ritme és molt alt. El director no pot estar tots els dies a tots els serveis, i per això existeix la posició de sotsdirector, per ser-hi quan el director no pot. I també té una altra tasca molt important, que és ensenyar el repertori als alumnes de quart de primària que és el seu primer any a l’escolania i que fins l’any següent no s’incorporaran al cor.
Has estat alumne del conservatori d’Igualada. Com valores que una ciutat de 40.000 habitants compti amb estudis superiors de música, tenint en compte que no és habitual?
És una llàstima que el format que tenim a Igualada sigui tan poc habitual, el fet que convisquin en un mateix edifici, amb un mateix professorat i recursos, una escola de música i un conservatori és molt sa. És una sort i un tresor que hem de seguir vetllant perquè funcioni i hem de seguir donant-hi visibilitat, perquè a vegades ens falta creure’ns-ho i saber que tenim aquesta joia. L’escola de música i el conservatori han sigut un lloc que han permès que moltíssima gent rebés formació musical, i gràcies a això tenim el llegat musical que té la ciutat.
Vas marxar a estudiar direcció d’orquestra a Viena, has tingut dificultats laborals en tornar aquí?
Per sort no he tingut mai cap dificultat, no m’ha faltat mai feina i al revés, moltes vegades he hagut de dir que no a projectes perquè no m’hi cabien a l’agenda. Estic molt content i li dec molt a la meva etapa de Viena, però sí que a vegades hi ha com aquesta idea de que si has anat allà ja ho tens tot, i tampoc és això. Una cosa que vaig observar molt quan era allà és la riquesa en la programació musical, recordo que a les classes miraves la programació cultural i cada dia tenies quatre concerts amb les millors orquestres, gent que ve un cop al any a Barcelona, allà hi són tres, quatre i cinc cops per temporada; això també dona experiència i bagatge.
A nivell municipal, continua la reivindicació per part de moltes entitats de l’Auditori, un projecte congelat des de l’any 2022…
A Igualada tenim una gran sort que a la vegada és un dels nostres pitjors enemics, que és que hi ha molt teixit cultural. Això dona moltíssima riquesa, però moltes vegades trobo a faltar que estigui una mica més endreçat. Crec que ens falta endreçar la vida musical a la ciutat, i en aquest sentit tenir una seu, que si ha de ser l’auditori genial, i si ha de ser en un altre format, també, ens ajudaria molt a tenir un espai comú on cadascú tingui el seu lloc. Inclús que es pogués fer una programació lineal, que no se solapin actuacions, també ajudaria a tenir un lloc de referència, que fossim un pol musical. A vegades hi ha tanta activitat pròpia de la ciutat, que no es fa programació de gent de fora perquè les entitats d’aquí ja omplen tota la temporada, i jo trobo a faltar que vinguin propostes musicals d’arreu; amb aquesta seu ens ajudaria a combinar bé aquests dos aspectes. I finalment, un auditori seria bo per educar al públic; estem molt acostumats a pagar molt poc per una entrada, perquè moltes vegades són concerts d’entitats que els músics no cobren i que no paguen transport, i per la majoria d’espectacles, la realitat no és aquesta.
