La devaluació de l’euro vers el dòlar ha portat una certa incomoditat, però aquesta circumstància no és intrínsecament negativa.
En el món occidental hi ha llibertat de moviment de capitals i la majoria d’inversors, siguin institucionals o privats, poden moure’ls allà on, amb un risc similar, hi hagi més rendiment. Escollir entre invertir en bons alemanys o americans, per exemple, els resulta pràcticament indiferent.
La política monetària es fa servir com a eina per combatre la inflació. Per contenir-la, la Reserva Federal dels Estats Units va pujar els tipus d’interès fins al 3% i els bons americans a deu anys ofereixen aproximadament un 4,1% d’interès, mentre que el Banc Central Europeu ha pujat, de moment, els tipus fins al 2% i els bons alemanys a deu anys ens ofereixen un rendiment de vora un 2,3%. Per tant, els inversors han optat per comprar bons americans i no alemanys. És a dir, compren dòlars i es revaloritza, al haver més demanda d’aquesta moneda. I pel contrari, es deprecia l’euro en haver-ne menys. Perquè resulti tan atractiu comprar euros com dòlars, caldria que el BCE posés els tipus d’interès com els americans, però això pot portar a una recessió per la debilitat econòmica europea.
A Europa es va tancar el mes d’octubre amb una inflació superior al 7%. Quan hi ha inflació els preus s’incrementen i, com és lògic, a preus més alts costa més vendre i es redueixen les exportacions. Una depreciació de l’euro pot compensar aquest impacte negatiu, afavorint les exportacions, però també es paguen més car els productes que s’importen, incrementant encara més la inflació.
En un món globalitzat tot està interrelacionat. Tothom necessita productes i components per fabricar-ne de nous, i quan augmenten els preus s’afecten els costos de producció i els preus del producte final. Una divisa forta és desitjable en la mesura que permet comprar productes d’altres països a un preu menor. Si es necessiten adquirir xips xinesos per fabricar, com més s’apreciï l’euro, més assequibles seran els xips. Així doncs, una moneda forta augmenta les importacions del país, però també redueix les exportacions. Si un xinès vol comprar un cotxe europeu i l’euro està alt, li costarà més iuans i podrà optar a productes alternatius, que compleixin les seves expectatives, però a un preu més baix. En conclusió, una moneda depreciada, fa augmentar les exportacions i fa reduir les importacions, que sol ser el desitjable per tornar a equilibrar l’economia d’un país.
La depreciació de l’euro vers el dòlar és una conseqüència inevitable davant la impossibilitat de que pugui seguir el ritme d’increment de tipus marcat per la Reserva Federal. La llei de l’oferta i la demanda que mou el món, fa fluctuar el preu de les divises, que són també l’exponent de la situació econòmica i social que hi ha al darrera. Europa pateix ara les conseqüències de la pandèmia, de la guerra d’Ucraïna i de la seva dependència exterior, especialment energètica, per continuar mantenint l’estat del benestar. I les decisions que està prenent el BCE afecten la valoració de la seva moneda.
