No havíem quedat que volíem separar-nos d’Espanya i ser independents? Per què ara tants problemes per complir amb una legalitat espanyola que no ens deixa assolir els nostres drets? De veritat que se’m fa difícil d’entendre. Hi ha potser l’eterna qüestió que ens ha impedit tantes vegades aconseguir els objectius: les lluites i les baralles internes dels partits en detriment del bé comú del poble. Aquest ha dit de tort i de través quina era la seva voluntat. Si ara s’aturés el procés per particularismes de partit, seria imperdonable.
Dit això, he de confessar que en un primer moment el discurs del president Mas em va deixar perplex. No vaig entendre prou bé què pretenia amb aquesta decisió de fer una votació que no és la definitiva, sinó una mena de prova.
Després, mirades les coses amb més calma, he entès (o m’ha semblat entendre) que allò que pretenia el president era complir amb la promesa de la votació el 9N i així satisfer les ànsies de tots aquells repetidament hem manifestat la nostra voluntat de fer-ho.
Aquest és el primer objectiu. El segon crec que és tenir les mans lliures per convocar més endavant unes eleccions plebiscitàries. Si el 9N la gent va massivament a votar, el president, en compliment del mandat popular, pot convocar unes eleccions. El govern de Madrid no podria fer res per impedir-la perquè entra plenament dintre l’àmbit de competències del president de la Generalitat. La seva pretensió és que hi hagi una llista conjunta dels partits que defensen el dret a decidir. I en aquest sentit ha emplaçat els partits sobiranistes –implícitament feia referència a ERC– a formar-ne part. L’ideal seria convertir les eleccions en un referèndum posant un sol punt en el programa: la declaració d’independència. Però fins i tot en el cas que cada partit anés amb un programa propi, aquest hauria de ser el punt fonamental. I si tots junts –com és de preveure– sumen més del 50 per cent, el resultat variaria poc. Si la majoria del Parlament hi és favorable, fins i tot la proclamació unilateral d’independència tindria ple sentit.
Hi ha dos perills, certament: En primer lloc, que un trencament definitiu de la unitat que s’havia mantingut fins ara ho engegués tot en orris (seria imperdonable!); i en segon lloc, que hi hagués una desmotivació notable de la gent, que ja comença a estar cansada de tants tripijocs d’una i altra banda. Crec que som molts els que desitgem una solució immediata. No es pot allargar gaire més aquesta sensació d’incertesa.
De moment, però, només hi ha una via oberta: la votació del dia 9. De manera clara i contundent s’han de poder comptabilitzar tant els vots com el nombre de participants. Per això cal que ens fem conscients de la importància d’uns moments fins fa poc impensables i que no es tornaran a repetir en molts anys. Cal donar suport a tot allò que ens acosti a l’objectiu final. No s’hi val a jugar. El dia 9, tots a votar en les condicions que sigui. Si no, ens “botaran”.
Josep M. Carreras
