He hagut de rectificar el títol de l’article i afegir-hi aquets paràgraf perquè, en anar a enviar-lo, va i surt tot l’enrenou de dilluns a la nit i la compareixença del president Mas de dimarts amb la proposta que, per dir-ho fàcil, ha remogut manta coses i fet canviar el paisatge polític amb la “nova” Consulta. Si em permeteu, però, jo mantinc el que deia poques hores abans del petit terratrèmol que va tenir l’epicentre en el Palau Reial, davant mateix de la parada de l’Hispano.
Jo deia, som en la setmana decisiva del Procés, de la Consulta del 9N. Ara sí que tothom hi està d’acord. De fet, escric l’article dilluns i quan es publiqui, potser, ja s’hauran precipitat esdeveniments i un servidor es quedarà a la intempèrie. Què pot passar si… Si no podem votar, si votem en condicions “no homologables”; si tornem a fer una Consulta “Arenys de Munt 2”.
I això que a mi no em faria res escriure una crònica de l’11 de Setembre, del desplaçament a Barcelona i la gran participació festiva d’igualadins i anoiencs a compondre la immensa V humana que va mostrar al món una altra vegada la dimensió de la nostra Voluntat. Una resposta tan i tan gran que va tornar a evidenciar la voluntat de continuar el procés cap a la Independència, és a dir, cap a la jornada electoral del 9 de novembre. En escriure això, hauria de sumar-me als qui diuen que no veuen cap altre escenari diferent del de les urnes al carrer per fer la Consulta. I, certament, m’hi apunto i des d’aquesta òptica entenc que segueixo el camí marcat per l’ANC.
Si no es vota el 9 de novembre, però, quina cara farà l’ANC? Quina cara farem? M’arrisco a pensar que hem de fer el mateix posat -amb la mateixa cara, doncs- del primer dia quan l’organització de la Forcadell es va posar en marxa al Palau de Sant Jordi de Barcelona, el 10 d’abril de 2012, quan es van acordar els estatuts que establien un objectiu únic: treballar per la Independència, s’entén treballar per assolir la Independència de Catalunya. L’objectiu és claríssim, per tant, la cara i el posat -per encarar en cada moment l’acció- correspondrà a la circumstància, però no ha de suposar cap aturada ni, encara menys, cap deserció.
Recordem, al respecte, que l’ANC, preveient l’escenari de la impossibilitat de la consulta, fins fa ben poc ha tingut vigent la campanya Signa un vot amb el fi de disposar d’un nombre significatiu d’instàncies de peticions de vot perquè el Parlament en faci el servei convenient, com ara, el suport a una Declaració d’independència.
Per què faig recordatori de la campanya? Justament per situar una mica el moment. Per bé que els representants dels partits del Parlament, amb el president Mas, han mostrat una bona capacitat d’acció unitària i han manifestat la convicció d’arribar a la Consulta, també és cert que tothom implicat a treballar pel procés ha mantingut l’escletxa mental d’arribar a una situació d’atzucac, sense eixida. I si hi arribem? Doncs s’haurà d’afrontar la situació de la manera més pràctica per continuar el camí, per assolir l’objectiu de la majoria de la població.
No ens enganyem: la Independència no arriba el dia 10 de novembre, ningú no ho ha dit mai. Com tampoc ningú no ha dit que seria un procés fàcil. Els processos d’Independència solen allargar-se i ser costosos. Dit això, pensem que ja portem una bona part del camí feta i aquesta evidència ens ha d’animar a continuar sigui la circumstància i passi el que passi o no passi el 9N.
Recordeu la “teoria” de la defraudació a què es vol abocar els catalans alimentada pels líders unionistes: per Pere Navarro, abans, Miquel Iceta, ara, i els del PP sempre. Nosaltres ens sentirem defraudats si nosaltres mateixos girem cua, si abaixem els braços. I no ho farem, tal com amb tanta fermesa i alegria ha actuat el poble català i la població d’Igualada des de l’11 S fins ara mateix, amb declaracions i decrets del Parlament i del govern, concentracions de suport populars arreu, amb la moció de l’Ajuntament d’Igualada a favor de la consulta, i també amb intensificació de campanyes com Ara és l’hora, d’àmbit nacional o programes d’actes tan sòlids com el de Poder és voler de La Teixidora o l’organització de la Taula del Sí d’àmbit local…
No sé com haurà anat la setmana i si aquest article s’ha aguantat gaire, però em permeto continuar demanant convicció i fermesa a treballar per l’objectiu inicial i final: l’assoliment de la Independència d’aquest poble sobirà. I el 9N, ja ho sabíem, només serà un moment del camí.
Francesc Ricart
