Tres creus fetes amb el tronc i les branques cremades de tres arbres observen des d’un turó la carretera de Can Maçana en direcció a Manresa. Ja gairebé són l’únic testimoni que queda d’allò que va ser el Bosc de les Creus, una intervenció en el paisatge de l’artista visual i bomber Marc Sellarès, que va nèixer de les cendres del gran incendi d’Òdena, succeït a finals de juliol del 2015 – tot just aquests dies es compleixen 10 anys -.
El projecte és un ritual de dol de l’artista que va durar un any. Sellarès, qui va participar en les tasques d’extinció de l’incendi, va construir 1.293 creus amb troncs cremats per l’incendi, una per cada hectàrea que va cremar en aquell gran foc forestal. L’artista va explicar que la construcció de totes les creus va durar un any, com passa amb els rituals de dol en la nostra cultura.
La instal·lació ocupava unes 4 hectàrees a la zona del bosc del municipi del Bruc, al límit del Parc Natural de Montserrat, propera a la carretera BP-1101 entre el km 6 i 7, justament on es va aturar l’incendi que havia començat a cremar al municipi d’Òdena.
Les últimes creus del Bosc
Cada cop són menys les creus que suporten el pas del temps. No és res dolent, al contrari. La intenció original de l’artista ja era que aquesta obra es transformés, de la mateixa manera que es transforma el bosc en el seu procés de regeneració després de l’incendi. Des del 2016, any en que es va completar, aquest indret a la frontera entre l’Anoia i el Bages ha acollit visitants d’arreu del món. Els lectors i lectores més apassionats per la música, potser recordaran el videoclip del tema Omertà del grup del País Valencià Zoo, gravat al Bosc de Les Creus.
L’últim diumenge de juliol
Primeres hores de la tarda del 26 de juliol del 2015. En un camp de conreu, situat a mig camí entre el nucli d’Òdena i Maians, salta una guspira. L’espurna prové d’una màquina picadora de palla amb la qual un agricultor està fent unes tasques permeses en el Nivell 2 d’alerta per perill d’incendi – actiu al municipi aquell dia -. Un any més tard, aquesta seria la raó a l’hora d’arxivar la causa que se li va obrir, i per la qual l’agricultor va rebre un gran suport social al poble i la comarca -.
L’espurna es va convertir en flama, i la flama es va multiplicar, menjant-se els rostolls d’aquell camp de cereals fins arribar al límit amb el bosc. El foc, però, no es va aturar aquí. El vent de Ponent (d’uns 20 km/h) va posar les flames, que havien començat a devorar massa forestal prop del paratge de Samuntà, en direcció a la flamant carretera C-37 entre Igualada i Manresa.
La zona, tot i que comptava amb grans extensions de mosaic agroforestal i parcel·les en les quals s’hi havien realitzat tasques de gestió forestal, estava també afectada per un període de sequera, i les condicions d’humitat eren baixes.
Igual que es multiplicaven les flames, també ho feien les trucades al 112. Els bombers de la Generalitat es van posar en marxa. L’inspector Joan Rovira, Toni Méndez, actual cap del Parc de Bombers d’Igualada, i el membre del GRAF Carles Marcó expliquen a La Veu els seus records després d’arribar a la zona 0: “Ja es veia, per la columna de fum i per les primeres imatges, que el foc tirava molt ràpid“.
Un imprevist a l’hora de mobilitzar els recursos més ràpidament
Joan Rovira explica que, el dia anterior, una explosió de gas en uns habitatges a la localitat de Begues, al Baix Llobregat, havia provocat una gran mobilització de recursos, també del parc d’Igualada per treballar en les diferents tasques d’emergència. “Vam haver d’estar treballant durant la nit i, poc després d’arribar i descansar mitja hora o una hora, com a molt, ja ens van saltar les alertes a Òdena. Vam haver de mobilitzar-ho tot ràpidament cap a la comarca.”, explica.
Quan van observar la magnitud de l’incendi, que va arribar a cremar terreny a un ritme d’uns 5 Km/h i amb flames de fins 30 metres d’alçada, els bombers no van trigar en sol·licitar els màxims recursos disponibles.
Dotacions d’arreu del país van traslladar-se a algun dels punts de trànsit que els bombers havien muntat per tal de poder organitzar els recursos humans i materials disponibles i enviar-los als diferents fronts. “És com la porta d’accés a l’incendi per als serveis d’extinció”, explica Rovira.
En total, van participar 173 dotacions terrestres dels bombers, amb 594 efectius sobre el terreny. Pel que fa a les ADF, 523 voluntaris hi van participar, amb 144 vehicles, un dels quals es va cremar als peus de la C-37z, l’antiga carretera de Manresa.
També es van mobilitzar fins a 22 mitjans aeris. “Hi ha alguns punts on vam tenir una bona batalla des de l’aire, sobretot per evitar que l’incendi s’obrís.”, explica l’inspector dels bombers.
L’escenari inicial: el foc avança fins la C-37 en poca estona
L’incendi va tenir un primer avanç molt ràpid, des del paratge de Samuntà fins a la carretera C-37, a l’alçada de la recta prèvia al desviament de Maians. En aquest punt, segons es detalla en l’informe de l’incendi, les flames van arribar a avançar a una velocitat aproximada de 2,4 km/h.
Es en aquest moment quan es produeixen les famoses imatges enregistrades des del restaurant Els Cubs, que va veure afectada la seva terrassa pel foc, sense conseqüències personals, i que una dècada més tard segueix funcionant a ple rendiment, amb un entorn en regeneració i unes noves instal·lacions a la terrassa.
També es va haver de desallotjar un refugi d’animals, una tasca que es va poder realitzar de forma satisfactòria i que va comptar amb l’ajuda de moltes persones voluntàries.
Només uns minuts després, el foc avança en paral·lel a aquesta primera línia, apropant-se perillosament a Maians i Cal Frare, arribant també als accessos a la carretera C-37. En aquest punt, els bombers aconsegueixen evitar que l’incendi s’obri cap al Nord, en direcció a Castellfollit del Boix, després de tota la tarda de feina. El vent empeny les flames cap a l’Est.
En aquest moment, una hora després de l’inici de l’incendi, es van realitzar cremes controlades per part dels bombers del GRAF, l’anomenat foc tècnic per evitar que les flames anessin més enllà de la carretera de Manresa, però alguns focus secundaris van arribar més enllà de l’asfalt, llençant partícules i restes de vegetació cremant-se per acabar saltant en direcció al Bruc, amb el perill d’obrir-se cap als costats, on hi havia molta massa forestal sense traves i urbanitzacions com Montserrat Parc, que es va haver de desallotjar.
En aquest punt, s’ha d’afegir una tercera llengua de foc, produïda dues hores més tard, que va anar més enllà de l’antiga carretera de Manresa per la banda més propera al Puig Aguilera, tot i que amb la mateixa direcció que les dues anteriors. “El vent té una cosa que podem aprofitar, i és que fixa la direcció de l’incendi, i ens permet centrar-nos en fer una bona feina per evitar que aquest s’obri”, apunta Rovira. Es va haver d’actuar per a desallotjar l’urbanització El Bosc Gran, davant del seriós perill que les flames l’afectessin.
El foc travessa la C-37: un nou i perillós escenari amb 5.000 hectàrees en perill
Mentre els Agents Rurals ja comptaven les hectàrees cremades per centenars, els bombers analitzaven la situació a la qual s’haurien d’enfrontar en les hores següents de la tarda i la nit del 26 al 27 de juliol. Des del Centre de Comandament, instal·lat al pàrquing del poliesportiu d’Òdena, els serveis d’emergències establien i coordinaven la seva estratègia per extingir el foc, mentre voluntaris del municipi i d’arreu de la comarca preparaven avituallament.
La previsió meteorològica preveia que el vent canviés de Ponent a Marinada, obrint la possibilitat de fer que el foc avancés cap al Nord a través del flanc esquerre, a tocar d’algunes urbanitzacions de Sant Salvador de Guardiola o en direcció a Castellfollit del Boix. Es podia donar la situació que aquest flanc s’acabés transformant en el cap de l’incendi.
També es confiava en la pujada de la humitat per ajudar a abaixar la virulència de les flames. En aquest sentit, tancar completament el flanc esquerre, en tota la seva longitud des de la cua de l’incendi es va transformar en una prioritat per als bombers.
Al mateix temps, el cap de l’incendi avançava cap a la carretera de Can Maçana, al Bruc, amb el perill de saltar cap a la falda de Montserrat, on el bosc predomina i la capacitat d’avanç del foc podria arribar a ser molt més ràpida i greu, posant en risc el Parc Natural. També es continuava treballant en tancar el flanc dret per evitar danys a l’urbanització de Montserrat Parc.
Abans que el foc arribés a la carretera de Can Maçana, es van intentar, com podeu veure en el següent mapa, diversos focs controlats per rebaixar la intensitat del cap de l’incendi, aprofitant sobretot pistes forestals.
“Amb aquest foc tècnic aconseguim rebaixar la superfície a cremar de l’incendi. D’alguna manera l’obliguem a començar de nou el seu cicle”, expliquen Rovira i Moral. Els principals protagonistes en aplicar aquest tipus de tècniques són els membres del GRAF. “Ells poden anar amb un vehicle lleuger i avançar-se a l’arribada del foc amb garanties”, explica l’inspector Rovira.
Els focs tècnics tenien l’objectiu d’alentir i debilitar el cap de l’incendi, i fer-lo arribar a la carretera de Can Maçana amb unes millors perspectives per aturar-lo. Era allà on els bombers es jugaven l’èxit: frenar l’avanç de l’incendi i tancar el perímetre.
Un contrafoc d’un quilòmetre i mig per aturar les flames
“Per a mí, el moment més crític de l’incendi d’Òdena va ser el contrafoc a la carretera de Can Maçana. Allà ens jugàvem que l’incendi no se’ns anés de les mans.”, explica Joan Rovira. La frase és contundent i explica la gravetat de la situació a la qual es van enfrontar els bombers.
El contrafoc seguia la forma sinuosa de la carretera durant la nit del 26 al 27 de juliol. A l’altra banda, hectàrees de bosc continu, i fins i tot el polvorí d’explosius d’us civil ubicat a pocs metres de la carretera, es veien amenaçats per la proximitat de les flames. En total, uns 1,6 Km de foc tècnic per reduir la superfície de combustible a cremar per l’incendir. “Ens vam topar amb uns terrenys que havien estat sotmesos a un procés de gestió forestal, la qual cosa ens ajudava a trobar-nos amb un cap de l’incendi menys agressiu”, explica Rovira.
La maniobra va sortir bé, tot i algun ensurt que es va poder sufocar ràpidament. El cap de l’incendi va quedar aturat i els equips d’extinció es van poder centrar en anar tancant el perímetre, fins que al vespre del dia 27 el van donar per estabilitzat. El 28 de juliol, l’incendi va quedar controlat, i finalment es va donar per extingit el dia 30 de juliol, 1.293 hectàrees arrasades després, segons els càlculs dels Agents Rurals.
“Estic bastant satisfet de com es va treballar en l’incendi d’Òdena i de totes les maniobres realitzades”, sentencia Joan Rovira.
I després què? La importància de la gestió forestal i de mantenir l’activitat agrícola per evitar incendis molt pitjors que el d’Òdena
En els mesos i anys posteriors a l’incendi, sobre el terreny s’hi van realitzar treballs per evitar l’erosió, un problema que fa unes dècades gairebé no es contemplava. El terreny cremat es torna vulnerable davant d’episodis de pluja, que poder fer desaparèixer la terra sobre la qual haurien de créixer els nous arbres i la vegetació.
A més, sempre que es produeix un incendi de grans dimensions és habitual parlar de l’estat dels boscos al nostre país. “No és només la gestió forestal, també és tenir els camps de conreu en funcionament i no abandonats per facilitar que els bombers puguin apagar-lo abans. Si tenim un camp actiu, tindrem una pista forestal que potser els servirà, i tindrem un element que pot retardar l’avanç del foc com és un camp enorme.”, explica un pagès que va veure passar l’incendi de prop.
L’inspector dels bombers, Joan Rovira, fa especial menció al fet que, en el cas de l’incendi d’Òdena de l’any 2015, “es va donar la situació que molts propietaris que havien realitzat gestió forestal van veure com el foc afectava igualment els seus terrenys”, però al mateix temps destaca que aquesta gestió va contribuir a frenar la potència de l’incendi.
“Si es trenca el continu de bosc, amb camps sembrats, per exemple, nosaltres tindrem més oportunitats per a poder atacar el foc amb diferents maniobres. Si ens trobem amb un continu de bosc, és molt més complicat frenar les flames, perquè per davant seu només tenen combustible“, explica Carles Moral.
Però els membres del cos de Bombers també expliquen que “per a no haver d’abandonar el camp i el bosc, al menys tal com està muntat ara, hem de trobar la manera de buscar-li un rendiment econòmic per als propietaris”.
Ara per ara, la majoria dels boscos de Catalunya estan en mans privades, i això no vol dir que siguin propietat de grans empreses, precisament. “Una iniciativa interessant seria crear un mercat de biomassa a nivell comarcal, per exemple. Imagina’t que totes les calderes de biomassa dels edificis públics a l’Anoia funcionen amb combustible produït en els boscos de la comarca”, detalla Joan Rovira. “Sé que a l’Anoia, precisament, el Consell Comarcal té projectes sobre la taula en matèria de biomassa, i seria una bona idea anar realitzant iniciatives com aquesta.”, explica.
“Els bombers som la resposta als incendis, però la solució va més enllà de nosaltres. En un incendi hi ha tres factors claus: la meteorologia – que no podem controlar -, l’orografia de la zona afectada – que tampoc podem controlar – i la gestió del territori – en què sí podem fer alguna cosa”, sentencia l’inspector Rovira.
