Tristesa
T

4 de febrer de 2020

Jaume Singla

 

Dilluns de la setmana passada, al Parlament de Catalunya vaig sentir tristesa i vergonya. Una profunda vergonya en veure el nivell polític i, sobretot humà, d’alguns dels diputats que actualment en formen part. A l’hemicicle constatarem que la meitat del govern de la Generalitat deixava sol al president en el moment que aquest demanava que no s’obeís l’ordre de privar-lo de la seva condició de diputat. La decisió –trista en la meva opinió- lluny de calmar a les ienes els va engallar encara més. La seva portaveu des de la tribuna d’oradors va qualificar al president Torra de “delincuente”, mot que va ser corejat a crits pels trenta-sis energúmens que formen part del grup de Ciudadanos, generant una de les imatges més vergonyoses que s’han donat mai a Catalunya.

He estat moltes vegades al Parlament–incloent-hi el dia 30 de gener del 2018 on es va impedir la investidura del president Carles Puigdemont- i mai havia passat tanta vergonya aliena i tristesa en veure que l’àgora de Catalunya pateix una invasió de rates.

La decepció no em va privar de tornar-hi a anar dimarts i, com passa cada vegada que algú els va a veure a Lledoners, els presos polítics catalans em varen retornar l’esperança.
La seva entrada al Parlament és d’aquells moments que no s’obliden. Entraven somrient i saludant a tothom. Com si no fes més de dos anys que cap d’ells havia trepitjat novament l’edifici del Parc de la Ciutadella. Un moment inoblidable.

Després, davant de la comissió parlamentària d’anàlisi de la aplicació del 155, cadascun d’ells va donar mostra d’humanitat, d’alçada política i de reclamació d’unitat d’acció entre els catalans. Sense retrets, sense queixes, sense victimisme. Varen ser sis lliçons d’ètica i fermesa democràtica i fins i tot, en alguns casos d’una fina ironia que superava els vint-i-set mesos de presó que porten damunt les espatlles.

No tinc notícia que cap diputat del PSC passés a saludar-los, ells que diuen no sé què de desjudicialitzar la política. Potser tenien por de no aguantar-los la mirada.
En sortir del Parlament camí de casa, tenia clar que l’Estat ha segrestat o enviat a l’exili als millors. Allò que deia aquella altra iena quan era vicepresidenta del gobierno: “hemos descabezado al movimiento independentista” tenia molta part de raó. Tenim bons polítics a les institucions, però els millors són a l’exili i a la presó.

Tinc l’esperança i faig un prec a tots els ciutadans de Catalunya: mirem molt bé a qui li donem el vot a les properes eleccions. No fos cas que alguns coiots, algunes rates i alguns traïdors obtinguessin novament escons suficients com per insultar, posar pals a les rodes i, en definitiva, embrutar el Parlament de Catalunya.

La tristesa de dilluns es va tornar esperança dimarts. En la mesura que creixi l’esperança, s’esvairà la tristesa. Dependrà dels nostres vots.

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta