Ritornello

31

Jaume Singla

 

Des de fa tres anys que visc en una mena de “dejà vu”. Tinc la sensació que estic vivint coses que ja he viscut. O com diuen els italians, visc un ritornello.

Fa més de cinquanta anys, en ple franquisme, vivíem una situació d’inseguretat jurídica. A través de lleis com la de “vagos y maleantes” els homosexuals acabaren a la presó on, pel masclisme de l’època, patiren tortures i repressió, en alguns casos la mort.
A través de la llei de “Represión de la masonería y el comunismo” milers d’opositors al règim -comunistes, bascos i catalans- foren perseguits, jutjats, condemnats a llargues penes de presó i represaliats a la seva vida laboral.

Viure a Espanya era patir una justícia arbitrària. Obres de teatre prohibides i actors empresonats. Recitals suspesos, cançons prohibides. Exposicions tancades “por orden gubernativa”. Trobades i reunions considerades sedicioses i els seus assistents detinguts i multats amb grans sumes de diners. Anar a una manifestació et podia costar la vida si et topaves amb l’extrema dreta o la policia. “La policia disparó al aire y murieron dos manifestantes” era la cantarella dels comunicats oficials del gobierno. La repressió a l’interior del país va tallar de soca-rel la carrera de molts artistes de totes les disciplines.
Ficar-se en política era sinònim de persecució i presó, però si et feies del règim aleshores tot eren prebendes. La premsa lliure no existia, només hi havia la premsa del “movimiento” (que malgrat el nom era immobilista total).

En canvi, els que fugiren de la repressió i s’exiliaren pogueren realitzar la seva tasca amb llibertat –però lluny de Catalunya- i obtingueren èxits i reconeixements. El seu testimoni des de l’exterior, era una alenada d’aire fresc i d’esperança per als que –aleshores joves- volíem assolir la llibertat. Retornats a Catalunya després de la mort del dictador, els exiliats venien amb tot el reconeixement, com Tarradellas, la Pasionària o Rafael Alberti, mentre Salvador Puig Antic havia estat executat i Xirinachs havia passat anys de presó.

Avui, a Espanya, hi ha cantants represaliats i amb penes de presó per les seves cançons. Manifestants qui han perdut un ull, un testicle, han patit serioses ferides o han estat encausats i/o empresonats. La llei s’utilitza com un embut: per a uns el forat gros i per a altres el forat petit. Hi ha condemnats en ferm que no entren a la presó i innocents que passen anys en “prisión preventiva”. I cada dia que passa la situació judicial empitjora.
Els que vàrem viure el franquisme sabem que aquella monstruositat només es va acabar per la pressió popular que ens va aglutinar a tots, especialment als joves i als més vells que havien estat educats, per exemple, a les Escoles de l’Ateneu Igualadí.

Aquells que aleshores érem joves, avui ja som grans, però tot i que amb menys forces que aleshores, tenim –ho hauríem de tenir- la força de l’experiència.
Com diu en Jordi Cuixart: Ho tornarem a fer… perquè ja ho vàrem fer una altra vegada.