L’aprovació del pla local de cooperació al desenvolupament – Xavier Badia

L

Igualada ha aprovat un pla local de cooperació. Certament una bona notícia. Quan l’ajuntament va iniciar una política de cooperació al desenvolupament, l’any 1993, algunes entitats feia temps que ho demanaven. Va ser el primer govern d’esquerres de la democràcia qui ho va impulsar. Sortosament, aquesta voluntat ha continuat des de llavors, assumint-ne els governs successius de diferent color polític la seva necessitat. Crec que val la pena, en les actuals circumstàncies de crisi global, insistir en per què és necessària una política pública de cooperació al desenvolupament. 1. La majoria de les persones, i dels governs que ens representen, volem que es portin a terme polítiques públiques tendents a afavorir la justícia social. I és fals que els diners que es dediquen a la cooperació al desenvolupament es dedicarien, si aquesta no existís, a polítiques d’igualtat al nostre país. Qui critica, moltes vegades utilitzant arguments demagògics, que es dediquin diners a la cooperació al desenvolupament amb arguments com primer els de casa, dóna suport al desmantellament del PIRMI, a la precarització dels contractes de treball, al trencament de la universalitat del sistema de salut amb la seva privatització, o a una política fiscal de afavoreix clarament a les capes socials més riques, trencant la progressivitat del sistema impositiu. Aquestes polítiques ens porten indefectiblement a posicions racistes i xenòfobes. 2. I això perquè la cooperació al desenvolupament és un pilar més de l’estat de benestar. És una cara (o el revers, si voleu) de les polítiques d’igualtat. Si creiem que una de les missions de les administracions públiques és la de superar (-almenys disminuir-) les desigualtats socials amb polítiques actives d’ocupació, de foment de l’educació pública, de reforçament del sistema públic de salut, d’un sistema públic de pensions, i tot això assegurat per una política tendent a la plena ocupació i a la progressivitat fiscal, això ho volem a nivell local i també a nivell global. És indestriable, i no podem ser -no som- solidaris amb els propers i deixar a la cuneta els de més enllà. Per això dic que són dues cares de la mateixa moneda. 3. Perquè el nostre fonament (-almenys la nostra voluntat-) es basa en valors universals, el dret a la justícia i a la dignitat per a tothom, i perquè tenim la pretensió que aflori el millor de les persones, i no la cara més fosca i més obscura, i pretenem que l’organització social que anem construint dia a dia sigui el mirall d’aquests valors, a casa nostra i arreu del món. Per això no ens conformem en l’estat actual de coses. I també per aquesta raó, en un moment en què la política està molt desprestigiada (ens ho hem guanyat a pols, sí sí, tots plegats), reivindiquem el paper de les polítiques públiques, i per tant de la política, per transformar el món. 4. La cooperació té moltes formes i molts actors. La cooperació descentralitzada, la que realitzen actors privats -les ONG,s per exemple- o les administracions locals tenen algunes avantatges respecte a la que porten a terme els estats. La proximitat, el coneixement personal, a través de persones cooperants, de les situacions en les que es vol incidir, és un valor que afegeix eficàcia i també major seguretat en els resultats. Però és que, a més a més, la cooperació al desenvolupament, si és compromesa amb els valors als que feia referència més amunt, i si és de qualitat, ha de tenir incidència en el nostre entorn. Ha d’anar acompanyada de l’educació pel desenvolupament i per la sensibilització, alhora que ha d’ajudar a construir una ètica de la solidaritat; ha de ser una eina per millorar-nos i per millorar el nostre món. 5. No vull insistir en el meu darrer argument. No és veritat que hi hagi manca de diners. Els diners hi són, però on són? a què s’han dedicat? Per això trobo inacceptable per part dels governants democràtics, o almenys elegits democràticament, que es pleguin a ulls clucs a les voluntats del mercat, als interessos dels sectors financers, i que portin a terme polítiques que augmenten dramàticament la desigualtat, que l’augmenten allà (tercer món), però també aquí (marginació, exclusió social, extensió i cronificació de la pobresa). Una reflexió final. No he entès mai per quina màgia quan siguem independents (si és que ho som algun dia) farem tot el contrari que estem fent ara. Mal camí anar en direcció contrària d’allà on diem que volem anar. Somniem en una Catalunya solidària i cooperant (els somnis ens distreuen de l’avui?) mentre hem desmantellat la política pública catalana de cooperació al desenvolupament. Per això, l’aprovació del pla local de cooperació al desenvolupament és una molt bona notícia. Xavier Badia i Cardús