Monarquia o República – Eduard Creus

M

Des que la mort sense descendència del darrer rei de la casa d’Àustria, Carles II obrís la porta per a que la dinastia Borbònica s’instal·lés en el tron de la monarquia espanyola, 10 han sigut els sobirans que l’han ocupat i 6 els que per un motiu o per l’altre han decidit abdicar. La recent renúncia de Joan Carles I ha posat de manifest que no és només a Catalunya on circulen aires de “consulta” per decidir el futur polític dels seus habitants. Tot i que des del restabliment de la democràcia el corrent republicà semblava haver-se apaivagat, las darreres manifestacions sorgides arran de la continuïtat monàrquica han mostrat que només havia romàs entre bastidors. El restabliment de la monarquia a Espanya no va ser pas una decisió popular, sinó una imposició del règim dictatorial de Franco. Després de la mort del dictador, fer el salt cap una societat democràtica era una aventura perillosa. Els partidaris de l’antic règim eren nombrosos, tant en l’estament civil com en el militar, per la qual cosa calia un pont que permetés creuar, pacíficament, de la llera del passat a la vorera del futur. A aquesta passarel·la se l’anomenà transició, i el rol de garant va recaure en el nét d’Alfons XIII. Tot això succeïa al segle passat, però, ara, cal realment mantenir la figura d’un rei? Instaurar la modalitat de monarquia parlamentària és una manera de conservar la monarquia amb un caràcter purament institucional, malgrat que en els assumptes de govern no té ni veu ni vot. Es limiten a fer de relacions públiques, a somriure i a tallar cintes en inauguracions. Òbviament tot és amb dietes pagades i amb una generosa assignació. A part d’Espanya, la majoria de països europeus en què continua vigent el símbol de la Corona ho fa aquesta modalitat. A l’època en què vivim els tradicionalismes d’aquesta mena ja no tenen cap raó de ser. Si els membres de les famílies reials desitgen vertaderament treballar per llurs països, poden fer-ho al mateix nivell que ho fa la resta. No haver de suportar el cost derivat de conservar la monarquia, suposaria un quantiós estalvi de despeses. Uns diners que podrien dedicar-se a finalitzar les infraestructures inacabades per manca de pressupost, acabar amb el dèficit que pateix la salut pública, ajuts socials… L’abdicació de Joan Carles I és el punt i final d’un cicle. Ara l’hi correspon a la societat decidir quin model de govern desitgen tenir a partir d’ara. No obstant això, aquest anhel compartit per una bona part de la població espanyola ha topat amb el mateix escull amb què ho fa la catalana: un govern que duu la disfressa de demòcrata, però que es comporta com un dictador. Decebedora és també la postura adaptada pel PSOE que, malgrat declarar-se obertament republicà dóna suport a la prolongació de la monarquia. No sembla tampoc que el futur rei, Felip VI tingui intencions de modificar la línia que ha seguit el seu pare. Així doncs, continuarem immersos en la continuïtat inamovible, i veient com persisteix la negació d’un dels principals drets democràtics. Tot i haver-se albirat una excel·lent oportunitat per esdevenir novament un república, veiem diluir-se aquesta ocasió sense saber quan tornarà a presentar-se. Llàstima, però ara per ara és així. Eduard Creus