18 C
Igualada
Divendres, setembre 25, 2020

Les classes mitjanes – Pere Prat

Diuen els sociòlegs que les revolucions no les fan mai els rics, que volen mantenir els seus privilegis, ni els pobres que no tenen mitjans, sinó les classes mitjanes desencisades. I es revolten quan aquest segment social s’aprima i perd l’esperança en remuntar la situació. Reaccionen davant les amenaces d’uns governants que només els espremen amb impostos, taxes i exclusions. També davant l’amenaça violenta dels grups que, després, són incapaços d’assumir la seva responsabilitat. Avui existeix un malestar i una irritació profunda a les classes mitjanes, dramàticament empobrides. Aquelles nodrides de persones que encara conserven un fort sentit de la decència, l’honestedat i la responsabilitat. Les que, malgrat les dificultats paguen els seus impostos, la hipoteca o el lloguer., els rebuts de la llum i l’aigua. Les qui conformen una societat civil que complementa tantes activitats culturals, socials i associatives, que supleixen la desídia de les administracions incapaces de sostenir-les amb un mínim de dignitat. Aquella gent que respon amb generositat i segons la seva consciència, intentant ajudar els més desvalguts, ja sigui pagant quotes a Càritas o la Creu Roja, contribuint a recaptes d’aliments, o servint a tota mena d’organitzacions solidàries. Són també aquelles que estan convençudes que estan mantenint una colla d’aprofitats i pocavergonyes, com són aquells alts funcionaris que no pleguen – ni quan són enxampats robant – o aquells servidors públics corruptes que atorguen favors amb contraprestacions i perjudiquen al que van de bona fe. O aquells que reben retribucions com a membres de consells d’administració de grans empreses, segurament com a contraprestació per haver facilitat contractes amb desviacions pressupostàries insultants, que s’han pagat amb pressupostos públics i a costa de la precarietat social. També que suporten els capricis dels que viuen instal·lats en el poder – creient-se pel damunt del bé i del mal – i que exigeixen la contribució incondicional a la seva causa. Les classes mitjanes del país han estat aguantat amb enteresa estoica i molta responsabilitat el seu empobriment i les greus restriccions a molts serveis públics que s’han anat degradant malgrat els impostos no han deixar de pujar. I a més assistint impotents als escàndols dels abusos de tota mena que han conduit a una situació insuportable. I com no s’actua amb exemplaritat, a més d’escanyades, se senten desemparades. Els seus valors no els deixen cremar contenidors, ni deixar de rebutjar la violència del carrer. Però cada dia es senten més solidaris dels qui pateixen i han decidit passar a l’acció. Per això no donen suport a les autoritats que s’han desacreditat amb les seves actuacions. No comparteixen les formes de violència, ni el desordre, però estan delirosos de votar en contra dels qui ja fa temps que les han abandonat. I volen quelcom més que paraules, valoracions macroeconòmiques o promeses de rebaixes d’impostos. Estan farts de ministres que expliquin que anem tan bé i que el nostre deute és avui més bo que el dels EEUU, mentre veuen com cada dia els costa més mantenir el seu nivell de vida. I segueixen demanant una solució per l’atur. Que potser no es viu en primera persona, però que segur que toca, directa o indirectament, a algun amic o familiar. O per aconseguir una feina que els permeti retrobar aquell ascensor social que els donaria aquella independència sempre somniada i que ara és un desig condicionat a la voluntat d’algú que s’ha atorgat la potestat de decidir per tots els altres. Hom està cansat d’haver de pidolar favors i contactes per intentar obtenir una feina per la que es demanen moltes qualificacions però es paga amb salaris de peonada. I tot per una mala entesa competitivitat i eficiència que ja ningú sapa a qui afavoreix. Així, en no veure’s un horitzó engrescador, cada dia creixen les temptacions per canviar el model. Tothom diu que el que tenim és injust. Ja no es parla només de la forma, ni la composició de l’estat, sinó de formules que permetin una expressió de la dignitat humana. I cada dia són més els que pensen que en un entorn més convuls potser es presentin altres oportunitats. Pere Prat

Compartir

Més notícies

Últimes notícies

La nova plaça del Pi de Santa Margarida de Montbui ja està a punt

Quan només falta la plantada de tres aurons blancs que presidiran el renovat espai de la Plaça del Pi, les obres de remodelació i...

Totes les fires que se celebren a Igualada

Fira d’Igualada és una entitat sense afany de lucre. Neix l’any 1951 amb la finalitat de fomentar fires, mercats, festes i potenciar el comerç...

“En cap cas es vol construir un macropolígon a la Conca”

Una de les persones que millor coneixen el contingut del Pla Director Urbanístic d’Activitats Econòmiques de la Conca d’Òdena (PDUAECO) és la coordinadora de...

“Paisatges i racons de l’Anoia”, un valuós reportatge gràfic de Joan Sala i Joan Felip

La Aquests dies, a la Sala d’Exposicions de l’Arxiu Comarcal de l’Anoia, amb el reclam de: “Paisatges i racons de l’Anoia” s’exposen 43 fotografies...

67 anys de Fira (part 1)

67 anys de Fira (part 2) El context econòmic i social dels anys 50 va ser favorable (després d’un anys anteriors de greu davallada econòmica...
Compartir