Carmel.la Planell
Fotògrafa, Filòloga i Historiadora
Tino Soriano, fill de Barcelona, 1955, i resident a Banyoles, va abandonar a els seus estudis de Magisteri per a produir reportatges fotogràfics des de fa uns trenta anys, època en què no existia cap revista de viatges en tot l’Estat espanyol. El seu aprenentatge va comptar amb fotògrafs de relleu com: Elliot Erwitt, Alex Webb, Cristina García Rodero o Graciela Iturbide, entre altres; i, en tant que fotògraf, va especialitzar-se en fotoperiodisme i sobretot en fotografia de viatges. Tot col·laborant en revistes i especials per a importants rotatius (La Vanguardia, El País, Viatjar, Geo, Paris Match, l’Express, Los Angeles Times, Der Spiegel, etc.) i amb gairebé dues dècades a National Geographic, avui compta amb diversos reconeixements a la seva obra fotogràfica, de primer, a l’any 2004, amb el premi Lente de Plata a la millor història -de tot el món- publicada sobre Mèxic. Endemés, ha estat guardonat per organismes internacionals com: la UNESCO, l’OMS, i també la fundació World Press Photo. Recentment ha estat mereixedor del Premi Nacional de Fotografia Pietat Illa de la Diputació de Palència (2017) i del Premi Nacional de Comunicacióa de la Generalitat de Catalunya (2018); si bé el seu treball personal sobre el món de la Medicina, iniciat el 1980, li ha suposat tot un reconeixement de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de l’Organització Mundial de la Salut pel que fa a la seva labor de divulgació humanista de la sanitat, a través del fotoreportatge.
Soriano és autor d’un gran nombre de llibres, majorment de viatges però també de reportatges sobre ciutats i costums populars; a més de participar de molts projectes editorials col·lectius i de la il·lustració d’obres monogràfiques per a National Geographic; una brillant producció que l’ha portat a formar part del selecte grup de docents d’aquesta revista atesa la seva àmplia experiència de signe formatiu que va des de la publicació d’articles tècnics fins a sessions de classes, tallers i múltiples conferències.
Per a aquesta avinentesa, al FineArt 2020, l’exposició La Xina I El Tibet, amb unes instantànies emmarcades dins del format clàssic de la fotografia documental, ens convida a resseguir un relat capaç de descriure -amb gran bellesa cromàtica- un munt de detalls precisos que serveixen de potencial narratiu per a unes seqüències ja siguin d’humor i d’angoixa o de dolor i drames humans. Òbviament, de la mirada atenta a aquesta mostra de gran expressivitat n’obtenim que –ell- ha sabut capturar l’acció de la vida, la vida del món, és a dir, la vida tal com és. Les fotografies, doncs, ens descobreixen tot un món, allò que, en paraules seves, és: “Un paradís per a un fotògraf”. I, amb aquest fil conductor ens acompanya per un emotiu viatge a través d’algunes localitzacions sorprenents d’una de les civilitzacions llargament històriques. Això és, algunes fotos han estat capturades a Yunnan, una regió que d’una notable diversitat ètnica després de Xinjiang; unes imatges que formen part de tot un territori que s’estén entre els erms nevats del nord fins a la profusa zona sud subtropical i el desert de Gobi. Altres corresponen a la zona de Shangri-la i els seus voltants, uns documents fotogràfics obtinguts a resultes de la convivència amb el poble tibetà, àdhuc els grups ètnics -la minoria Miao- establerts a les províncies de Guizhou i Guangxi.
I, al capdavall, meravellat per aquestes contrades, Soriano subscriu: “La República Popular de la Xina, amb un sistema de govern comunista i socialista, més enllà de ser un país enorme i plural, aquests darrers temps, està canviant de manera accelerada… I, és ara, un dels moments més suggeridors i interessants per a conèixer-la”.
