Amb una guitarra de joguina, una disfressa i un tupè semblant al d’Elvis Presley és com la majoria de les persones reconeix a David Fernández Ortiz, el còmic i actor anoienc que va pujar a l’escenari d’Eurovisió (Belgrad, 2008) per interpretar la divertida cançó ‘Baila el Chiki-chiki’. Darrere d’aquest personatge, hi ha un home simpàtic i molt sincer que des de petit tenia un somni: ser actor. Durant aquest últim any ha estat de gira als teatres amb el seu primer monòleg en solitari “No estoy bien”, que va representar a Mont-Àgora fa unes setmanes.
Com neix la idea de preparar i representar un monòleg propi en solitari “No estoy bien”?
Fa molts anys havia fet monòlegs, però era teatral (amb personatges). Volia provar l’standard comedy classic, que és fer de tu mateix dalt d’un escenari. Després de dos anys provant, vaig començar a explicar la meva història com Rodolfo Chikilicuatre, i totes les meves “merdetes”, i a poquet a poquet estic aprenent explicant la meva història.
De veritat creus que no estas bé?
Sí, no estic bé, bàsicament, perquè el primer personatge que em va fer famós va ser el Giripollas. Llavors, clar, sortir al carrer i sentir “mira el Gilipollas” et pots imaginar la situació (riu). I després, clar, l’altre personatge famós va ser un senyor que va anar a Eurovisió amb una guitarra de joguina… És per no estar bé del cap amb aquest currículum, evidentment.
En quin moment vas decidir endinsar-te al món de l’espectacle?
Vaig estudiar joieria perquè jo sabia que volia ser actor, però havia de tenir una altra cosa per assegurar-me una feina. Després a la mili vaig confirmar que tenia clar que volia ser actor, tot i que fer el pas sempre em feia por. Durant molts anys vaig fer teatre amateur fins que vaig entrar a La Cubana, i des de 1998 fins ara no he parat. Puc dir que soc un afortunat, no he parat de treballar en més de vint anys, i poder dir això és meravellós.
Es podria dir que el teu salt de la fama va ser amb Rodolfo Chikilicuatre i el teu pas per Eurovisió.
Sí, crec que el més bèstia va ser el Chiquilicuatre, evidentment. Però a Catalunya em va començar a conèixer el 2002, amb el personatge el Giripolles amb l’Andreu Buenafuente. Aquesta va ser la meva primera “petada”, i el Chiquilicuatre va ser monstruós.
Podríem dir que va ser un abans i un després?
Si parlem que em conegués tothom, sí. L’èxit d’Eurovisió d’aquell any va ser brutal. Recordo que jo actuava a la posició 54 i vaig aconseguir una audiència de gairebé el 80%. Ara, han passat uns quinze anys i encara la gent em coneix com el Chiquilicuatre.
Parlem de televisió. Has participat a ‘Master Chef Celbrity’. També a ‘Tu cara me suena’.
Sí, i no puc parlar massa. Vaig començar un dia i gairebé l’altre ja era a casa (riu). El primer expulsat… A ‘Tu cara me suena’ va anar molt millor: vaig quedar penúltim (riu). Res, en la meva línia…
Entre cinema, teatre i televisió, què prefereixes?
Teatre; més que res, perquè soc molt dropo, i al teatre no es nota tant (riu). Els programes de TV són moltes hores i si fas cinema encara més…
Bromes a part, m’agrada el teatre perquè estic en contacte amb el públic. Ara, amb el meu monòleg, si alguna cosa surt malament, la responsabilitat és només meva. També és una manera de provar el que funciona i el que no, observant les reaccions del públic.
La part negativa d’aquesta professió? Creus que hi ha?
Crec que això t’ho dirà tothom: la inestabilitat. Quan portes molts anys t’acostumes, però amb aquesta professió no es poden fer plans a llarg termini, si em preguntes que faré al setembre de l’any vinent, no tinc ni idea… En aquest món has d’aprendre a viure sense por, amb paciència i pensar que ja sortirà alguna cosa per fer.
I el que et fa més feliç?
Jo el que normalment faig és comèdia, i puc dir que el que em fa més feliç és el riure de la gent, i és el més maco. Fer riure la gent és un dels oficis més gratificants del món.
T’imaginaves tot aquest recorregut professional?
De petitó somiava a ser actor, però mai pensava que podria dedicar-me només a això. Feia teatre i mentre treballava en altres coses.
Fer teatre, o ser actor/actriu ho pot fer tothom, si t’agrada sempre trobaràs un lloc on actuar; una cosa molt diferent és poder viure exclusivament d’aquesta feina. Al nostre ofici no necessites diners, necessites tenir les ganes de fer-ho i després, si hi ha sort, dedicar-te a això únicament.
Com és el teu dia a dia quan t’has de preparar per a una actuació o si tens rodatge? Segueix cap ritual?
És totalment diferent. Al teatre, una vegada ja s’ha estrenat la funció te la saps, i pots actuar amb certa tranquil·litat. Quan fas un programa de televisió, fas moltes hores; un dia de gravació pot començar a les 10h del matí (amb 3h de maquillatge o preparació) i pots acabar a les 19h de la tarda; sort que el públic dona energia, però acabes molt cansat. Un ritual personal? Fer pipí abans, sobretot al teatre.
