“Ensenyo als meus alumnes que en cinema és tan important la producció com la distribució”

0
111

Entrevista a Paco Poch, productor cinematogràfic

Paco Poch, igualadí de naixement però vivint des de fa molts anys a Barcelona, és un dels grans productors catalans de cinema tot i que el seu nom potser no és massa conegut pel públic consumidor de cinema comercial. És doctor en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra. Va començar la seva carrera professional com a fotògraf cultural i director de producció de llargmetratges de directors com Pedro Almodóvar, Bigas Luna o Agustí Villaronga. Des de la seva pròpia empresa ha produït diversos llargmetratges i documentals televisius, el darrer dels quals Sis nits d’agost, coproduït per ell i estrenat recentment. Aquest mes de setembre la Filmoteca de Catalunya li ha dedicat el seu cicle “Carta Blanca”.

Paco Poch és igualadí però fa molts anys que no viu a Igualada. Continua tenint contacte amb la ciutat?
I tant! Molt. A Igualada tinc el despatx de la Fundació Mallerich que es dedica a la consultoria i a la recerca per docència, i donem el premi Mallerich cada any a algun membre del sector audiovisual d’Igualada. Aquí hi tenia la meva mare i els meus germans, ara el queda el meu germà petit Gabriel, que viu a Igualada i és un gran pintor. Hi vinc un cop per setmana. Estic sempre en contacte amb gent d’Igualada i ajudo en el que puc al Festival Zoom; sobretot als inicis m’hi vaig implicar molt.

Igualada m’agrada molt, hi vinc content, hi tinc molts records d’infantesa, de quan estudiava als Maristes. El meu avi era adober, i el meu pare en un annex de l’adoberia s’hi va posar una màquina tricotosa i va crear l’empresa de gènere de punt Mallerich. Ell es va inventar l’ant estampat (pell girada), n’hi ha una peça exposada al Museu de la Pell. El meu pare era un innovador, va aconseguir fer una campanya amb actrius i actors americans, i va aconseguir fotos de la Liz Taylor i l’Ava Gardner vestides amb els seus jerseis i l’eslògan “Mallerich viste a las estrellas”. Era amic del director comercial de la Metro Goldwyn Mayer que tenia els estudis a Barcelona i així aconseguia les millors fotos per al seu catàleg. En aquella època Barcelona era la capital del cinema de tot l’Estat.

Com neix la seva passió pel cinema?
Als 16 anys anava a un cineclub de Barcelona. Cada dimecres presentaven una pel·lícula i feien un cinefòrum. Vaig descobrir Godart, Pasolini, Fellini, i m’hi vaig quedar enganxat, em vaig adonar que al món hi havia moltes coses atractives. Em vaig posar a l’equip del Cineclub i m’hi vaig quedar.

Entre d’altres cineastes, va participar en pel·lícules de Pedro Almodóvar, Agustí Villaronga o Bigas Luna. Què va suposar aquesta etapa professional?
Sí, vaig fer de director de producció d’aquests personatges. Ara, amb el temps, veig que eren grans projectes i jo no en tenia ni idea, hi vaig posar valentia i una mica de cara, i vaig aprendre molt. L’última pel·lícula que vaig fer com a director de producció va ser Angoixa del Bigas Luna, una pel·lícula de terror boníssima; passava a Los Angeles i la vam rodar tota a Barcelona!

Posteriorment va crear la seva pròpia productora, Virginia Films, amb la qual va produir diversos llargmetratges i documentals. Va ser una etapa complicada?
Vaig començar amb La Senyora del Jordi Cadena i després vaig fer una pel·lícula que és molt important per al cinema català però que no se’n parla gaire: Gaudí del Manel Huerga. En aquell moment la televisió agafava força com a financera, i vaig optar per treballar per la tele però amb un nivell alt de cine i vam fer aquest documental de ficció de molta qualitat. Va ser la pel·lícula que va inaugurar el Canal 33 i la primera coproducció amb la cadena Arte, un canal europeu que França va crear per combatre la televisió escombraries.

Després de tancar Virginia Films, comença a impartir classes a la Universitat Pompeu Fabra i posteriorment, el 1994 crea una nova empresa, Mallerich Films. Podem dir que és una etapa de consolidació de la seva vida professional?
Sí. En aquest procés també vaig crear Catalan Films per encàrrec del Govern de la Generalitat per fer promoció del cine català a l’estranger, i vaig aconseguir que hi hagués un estand de Catalunya al Festival de Cinema de Berlín, i encara funciona!
L’etapa de la universitat per a mi és molt important, vaig començar a fer classes el 1995 i encara ara faig classes de màster. No volia ni podia fer carrera universitària perquè tenia el cine i no tenia temps, però vaig fer el doctorat perquè no em fessin fora. Amb diversos dels meus alumnes he acabat treballant després, com Isaki Lacuesta o Lluís Galter.

Aquest mes de setembre la Filmoteca de Catalunya dedica el seu cicle Carta Blanca a Paco Poch. Què significa per a vostè?
És un reconeixement cap a la producció i la distribució. Són feines que tenen un estil, una línia editorial, unes característiques diferencials, són feines amb personalitat que permeten crear estils, innovació… Amb la producció pots ser útil a la gent, pots fer que el món millori, i això és molt important. Que la Filmoteca de Catalunya m’hagi dedicat aquest cicle no és només un reconeixement cap a mi sinó cap a tota la professió. Estic molt content que la Filmoteca reconegui el valor de la producció.

Quin criteri ha seguit a l’hora d’escollir els films que presenta la Carta Blanca?
Que fossin pel·lícules accessibles i útils, que creessin un model de referència per a les nostres produccions futures amb els mitjans que tenim, per intentar evitar que produir cine sigui traumàtic. Per la falta de recursos, per la incertesa, per la inseguretat… He buscat pel·lícules que es poguessin fer i que el talent hi fos, que brillés, que fos essencial, per poder casar el talent amb l’ofici. També he buscat l’aspecte humanitari del cine, la proximitat del cine a un mateix, la introspecció… M’agrada quan el cine va de dintre a fora.

El fet de ser un productor independent li permet llançar llargmetratges i documentals sovint arriscats. És complicat arribar a les sales amb aquest tipus de material?
Sí, és complicat. I em vaig fer distribuïdor precisament per poder distribuir pel·lícules que no havia pogut produir, perquè produir costa que sigui rendible. Hi ha una frase famosa d’un productor jueu que va dir al seu fill: “Recorda-ho sempre, fill meu, en cine compraràs i vendràs però no fabricaràs”. I jo principalment he fabricat, que és el més complicat. Però jo al màster ensenyo als meus alumnes la importància de fabricar i també de vendre. Tan important és la producció com la distribució. Ara portaré a classe el distribuïdor suís de la pel·lícula Alcarràs perquè els expliqui com ho fan.

Part de l’èxit d’Alcarràs és la distribució?
L’èxit d’Alcarràs és el talent narratiu. Carla Simón es posa el llistó alt. Fixeu-vos com s’interrelacionen els personatges. Hi ha seqüències que estan tots al llit, i els actors no són professionals… i funciona! Fer això és molt difícil, i és gràcies al talent de la realitzadora. La clau és posar el llistó molt alt del que volem fer, que després la vida ja se’n cuida de rebaixar-lo.

Igualada celebra des de fa molts anys el Zoom Festival i en ell s’hi lliura el premi Joan Poch de Mallerich. Quins objectius té aquest premi i com va sorgir la idea de crear-lo?
El vaig crear per fer un homenatge al meu pare com a persona motivadora que dona exemple d’això que estem parlant: de posar la qualitat i la creativitat davant de tot. Un jersei Mallerich ara segueix sent un gran jersei. Doncs el mateix amb el cinema: vull que quan agafis un documental fet per nosaltres tingui molt nivell de factura, de qualitat de les persones i els elements que hi intervenen, la temàtica, els guions… i potenciar l’aspecte qualitatiu i talentós de la vida. El meu pare tenia tot això.

Compartir