Un dels pocs registres històrics que hi ha sobre la vida de Jesús és una referència a la crucifixió d’un home realitzada a la província romana de Judea. No se’n donen moltes més dades en les fonts romanes. Bé, dos mil anys després tothom sap quantes coses s’han escrit del personatge més enigmàtic i central de la història occidental. Tot plegat, un misteri.
Qui sap on és la fina línia que separa el mite de la història? No pocs s’han perdut buscant-la, com els cavallers que cercaven el Graal en les llegendes artúriques, una recerca profundament arrelada en l’ànima humana. La història s’escriu i reescriu sovint molts anys després que passin els fets que aquesta tracta d’explicar. I els mites tracten d’omplir el buit que hi ha entre la foscor de l’oblit i els primers registres històrics. Segurament en temps dels romans a Judea també hi havia parers diferents sobre qui eren aquells homes i dones. Qui tenia la veritat? Qui va crear el mite de Jesús? Preguntes sense resposta encara.
En el conflicte polític a Catalunya avui en dia tots dos bàndols estan gestionant una derrota. L’1-O va ser una derrota de l’estat que no va poder impedir la votació i va haver de retirar les forces de seguretat davant la brutalitat de les imatges de repressió a tots els mitjans globals i la creixent tensió. I l’independentisme va ser derrotat perquè no va poder (o voler) ni validar internacionalment el resultat ni aplicar-lo. Un dels errors que cometem és confondre idees i partits polítics. La independència, com la unitat d’Espanya, és una idea abstracta i encara que ERC, PDeCat i la CUP desapareguessin seguiria existint com a horitzó d’una cultura en llibertat tutelada. Els partits polítics són estructures, instruments, però no idees. Les institucions sorgeixen i cauen, però les idees sobreviuen. Qui gestioni millor la derrota de l’1 d’octubre serà qui reescriurà aquesta història i donarà un sentit gairebé final al mite de l’1-O.
No és gens estrany que l’Ateneu Igualadí, on García Lorca va ser aplaudit per les multituds catalanistes i republicanes, fos l’epicentre d’aquell moviment ciutadà el dia 1 d’octubre. Cada generació ha de cometre els mateixos encerts i errors, sentir les esperances i desencisos de les anteriors perquè no venim al món ensenyats i la gràcia de la vida és precisament aquesta: la necessitat de SER de cada individu en un temps determinat. Un petit EGO que vol experimentar la passió de viure. Els mites o relats donen sentit a aquestes experiències humanes, sovint massa humanes, i l’heroi, el sacrifici i la gràcia sempre han anat de la mà. El Crist de nou crucificat.
Nikos Kazantzakis mostra al seu llibre “La darrera temptació” que Crist es veu en la possibilitat d’escollir una vida normal. Serà una nova vida on es casa amb Maria Magdalena i després amb Marta de Betània. També té fills, viu tranquil·lament i arriba a vell satisfet d’haver renunciat a ser un rebel inconformista. Més endavant, ja a punt de morir i conversant amb Satanàs. desperta i s’adona que és a la creu i que realment va escollir bé sent fidel a la seva veu interior. La darrera temptació de Crist és la d’haver viscut una vida corrent. Cada cavaller té la seva questa i el seu Graal.
Bernat Roca
