Passen pocs minuts de les vuit del vespre. És dimecres, 11 de juny, i fa una calor més pròpia del juliol. Després d’agafar la sortida 570 de l’A-2, deixem a un costat el primitiu traçat de l’antiga carretera N-II – el d’abans que existís el túnel – per entrar al pàrquing de l’Hotel Bruc. Uns quants vehicles arriben gairebé al mateix temps. En baixar dels cotxes, els seus ocupants se saluden. Es coneixen. No és casual. Avui, aquí, res ho és.
La recepció de l’Hotel Bruc llueix com nova – per gravar les escenes de La Mesías es va haver de recrear en un decorat muntat especialment per a l’ocasió, explica Víctor Sandalinas, director de l’hotel –. Ara bé, la barra del bar segueix tenint l’essència dels anys 80. La seva forma poligonal és inconfusible: dos octàgons units que semblen recrear el símbol de l’infinit. És una d’aquelles barres amb la superfície metàl·lica i l’extrem davanter arrodonit. L’hotel ha realitzat grans reformes que li permeten acollir molts esdeveniments amb unes instal·lacions modernes, però el bar segueix sent un meravellós viatge en el temps.
Hi ha diversos grups de persones que només venen a sopar aquí avui. Les seves cares i les seves mirades esperen, no se sap ben bé a qui, tot i que sí tenen clar per a què. La cita és més o menys la mateixa des de fa més de 40 anys: el dia 11 de cada mes, entre les 11 i les 12 de la nit, centenars de persones – “ara ja no tantes”, expliquen alguns dels presents – es reuneixen a l’Hotel Bruc per després avançar juntes fins a l’anomenada «Esplanada dels Albiraments», situada dos quilòmetres més enllà de Can Maçana en direcció Montserrat, als confins de l’Anoia. L’objectiu: aconseguir veure ovnis.
Ovnis, i no Fanis (Fenòmens aeris no identificats, la nova nomenclatura emprada per la NASA per fugir de la pseudociència a l’hora de tractar aquests fenòmens), al menys per als impulsors de les trobades, que creuen fervorosament que aquells fenòmens que han vist alguna vegada són objectes voladors, tot i que no tinguin prova determinant que ho demostri.
Un dels grups més grans debat sobre temes diversos mentre els seus membres es van mirant la carta. Fa uns quants mesos que van començar a peregrinar a Montserrat els dies 11. Venen de llocs molt diferents de la geografia catalana: els Vallès, Osona, Lleida ciutat o Igualada. Hi ha algunes cares conegudes. En un extrem de la taula, Arnau Tordera, músic i cantant d’Obeses. A l’altre, el músic igualadí White Pèrill.
Tordera explica que, després de venir a Montserrat buscant la inspiració que l’ajudés a crear, es va interessar per les trobades dels dies 11. Defineix el fenomen com a “un altre tipus de fe” i confia en què alguna vegada pugui veure alguna cosa. Aquest 11 de juny hi ha una nova convidada a taula. El seu nom és Núria Dardinyà, intèrpret d’òpera que va conèixer a Antonio Ribera, un català considerat com a un dels pares de la ufologia – la pseudociència que analitza el fenòmens aeris no identificats com a manifestacions de naus extraterrestres – a l’Estat espanyol durant els anys 70. Però aquest no és el protagonista a Montserrat els dies 11.
Entre patates braves i entrepans de botifarra, de tant en tant, surt el seu nom. No hi és físicament, però està present a tot arreu. L’home que ho va iniciar tot. Sentir el nom de Luís José Grífol és una situació recurrent per qualsevol persona que vagi a Montserrat un dia 11. Grífol, un home que vivia al Maresme, va començar a portar gent a Montserrat després d’un suposat «contacte» amb éssers extraterrestres mentre veia un capítol de la sèrie Los Roper, el 1977 al menjador de casa seva, a Montgat – segons explicava en entrevistes que encara avui estan disponibles a Youtube –. Curiós, si més no, perquè la sèrie a l’Estat espanyol no es va estrenar fins l’any 1979.
De Montgat a Montserrat
Les trobades van començar amb un grup reduït de persones amigues i conegudes de Luís José Grífol, però el boca-orella es va anar fent gran, i durant la dècada dels 80 va causar furor entre moltíssimes persones que, en algun moment, van decidir apropar-se a aquella esplanada, als peus de la Roca Foradada, amb l’esperança de veure i de viure un contacte proper amb éssers d’altres mons. Tot i que després del boom dels anys 80 la febre pels ovnis va anar disminuint, encara avui és habitual veure grans quantitats de persones, escèptiques, curioses, creients i no creients, en aquella esplanada. Allà, un jove Javier Sierra – periodista i escriptor guanyador del Premi Planeta – va viure un albirament d’un fenomen que encara avui el desconcerta. En va parlar amb Grífol l’any 2017 per a una sèrie documental sobre misteris. Fins el 2018, el «ritual» era el mateix: la gent es desplaçava fins a l’esplanada – que abans estava a peu de carretera i ara està elevada –, aparcava on podia, es reunia amb la resta de persones i començava a mirar al cel. La visió de les agulles de la muntanya en la penombra és magnífica. De fons, sentien les històries de Luís José Grífol, explicant les seves experiències. Els més curiosos l’envoltaven, com un grup d’infants escoltant un conte explicat per algun adult enmig d’una excursió. Hi havia qui se’l creia i qui no. En general, l’escepticisme era important, però tot i això, una espècie de fe movia a les persones més racionals del món fins a aquella frontera entre tantes coses que és Montserrat. Allà, a mig camí entre l’Anoia i el Bages, la gent vivia aquelles trobades amb expectació i una espècie d’esperança de veure “alguna cosa”. Però entre finals de 2018 i principis de 2019, Luís José Grífol va deixar de venir. Qüestions que pertanyen a l’àmbit personal van fer que l’home que ho va començar tot ja no liderés les trobades, segons han explicat diverses fonts contactades per aquest mitjà.
Per què els dies 11 de cada mes a Montserrat?
Segons explicava el mateix Grífol, els contactes amb aquests éssers van seguir, sempre a voluntat d’ells. A començaments dels 80 va decidir compartir aquesta experiència amb més persones. Per què a Montserrat? Ell mateix explicava que “ells” – els suposats extraterrestres – consideraven aquella muntanya com una espècie de far, un punt de referència. La tria dels dia no va ser casual. El dia 11 era un homenatge a l’anomenat “Cas Manises”, un incident ovni produït l’11 de novembre de 1979, quan unes suposades llums d’origen desconegut albirades pel pilot d’un avió comercial van obligar-lo a fer un aterratge d’emergència a l’aeroport de València. L’incident va ésser investigat, tot i que no existeixen explicacions concloents sobre l’origen d’aquelles llums.
Els hereus d’en Grífol
Tornem a l’hotel. Encara estem sopant quan, en una taula propera, reservada, arriben uns nous comensals. En absència d’en Grífol, un dels integrants d’aquest grup ha agafat el seu relleu. Es diu Àngel, i s’autodenomina com un dels hereus de la tasca de Luís José Grífol. Ell és qui ara puja a l’esplanada i intenta explicar què hi passa, allà. El seu lideratge, però, està discutit per alguns altres veterans de les trobades ovni. “Jo no tinc clar que el Grífol li digués mai que continués amb la seva tasca”, assegurava fa uns mesos en Manuel, un dels veterans, en una altra trobada. En Manuel, tot i que té bona relació amb tothom, va per lliure. L’Àngel, com feia en Grífol, també explica les seves històries i experiències; segons diu, va patir allò que els seguidors de la pseudociència de la ufologia anomenen una Quarta Fase de trobades properes amb extraterrestres, és a dir, una abducció. No és difícil escoltar, entre alguns dels presents, el concepte Mitjans de Manipulació Massiva.
Avui no hi són, però fa un mes, hi havia uns altres protagonistes al bar de l’Hotel Bruc. Convenientment separats del primer grup, hi ha unes altres persones habituals de la muntanya en aquesta data. En Xavier Garcia és un dels qui destaca. Es defineix com a investigador del misteri, l’esoterisme i altres realitats. Els ovnis no són la seva preocupació principal; a ell li agrada molt més tot allò relacionat amb l’energia i l’esoterisme. Aquell dia va estar explicant les teories sobre que les persones amb un grup sanguini concret eren descendents de Jesucrist i Maria Magdalena. No sé com s’ho va fer, però el dia que ens vam conèixer – sense que tingués temps de mirar al mòbil qui era jo, va ser capaç d’endevinar l’any en què m’havia graduat i la universitat en què ho vaig fer. Segons explicava, citant altres companys seus i afegint la seva visió pròpia, la muntanya de Montserrat era un “artefacte que es troba activat energèticament, amb la potència de 25.000 piràmides de Keops”. També fa referència a la Santa Cova com a un dels punts “energèticament més actius de la muntanya”. Tot i que per a un escèptic –i per a la comunitat científica en general– que valora les dades aportades per anys d’estudis geològics això sigui impossible de concebre, s’agraeix que des de l’inici de la conversa ens digui que ell respecta totes les teories existents. Aquest segon grup, que ve des de fa anys a la muntanya, no acostuma a visitar l’esplanada ovni clàssica.
Els dos grups no es parlen gaire entre ells, ambdós pensen que els altres són uns venedors de fum, però coexisteixen de forma pacífica a la muntanya màgica.
De l’hotel a l’«esplanada ovni»
Quan la nit tancada d’estiu cau sobre l’hotel, arriba el moment de dirigir-nos a l’esplanada, però avui hi ha una nova sorpresa. Un grup molt nombrós de joves estan asseguts a les escales de l’hotel. S’escolten a un home que resulta familiar. És l’antropòleg Manuel Delgado amb els seus alumnes de la universitat. Alguns expliquen que, amb el seu professor, han anat a veure diferents esdeveniments, com la processó laica de l’Hospitalet de Llobregat de la confraria 15+1, i que avui venen a passar la nit a l’esplanada ovni de Montserrat, “a conèixer altres formes de viure les creences”. Potser és una frase que defineix bé què passa aquí el dia 11 de cada mes.
La sinuosa carretera de Can Maçana al Monestir impressiona. Ja ho fa quan és de dia, però de nit la por té més a veure amb trobar-te un animal tafaner enmig de l’asfalt que no pas amb caure per algun dels barrancs. Abans d’arribar a l’esplanada ovni –convenientment senyalitzada amb diversos grafitis sobre la roca–, des del cotxe es veuen altres esplanades amb vehicles estacionats. Des de fa uns anys hi predominen les autocaravanes i les furgonetes camper. Els que en volen parlar, asseguren que venen per lliure, tot i que influïts pel dia que és. “Segurament no vindríem demà”, explica el Jaume, que s’ha desplaçat des de Mataró.
Ja als peus de la Roca Foradada, unes siluetes destaquen en una esplanada més elevada que la resta. Efectivament, són humans. Fa uns anys, el terra estava situat a la mateixa alçada que l’asfalt, però es van executar obres per elevar-la. Alguns diuen que per evitar que s’acumulessin tants cotxes a la vora d’un barranc en aquelles jornades en què en Grífol impartia la seva càtedra de misteri davant del públic encuriosit.
Un fenomen en declivi?
Avui, però, l’actual esplanada principal ha perdut brillantor. No per l’aire calent que bufa fort i aixeca pols, sinó per l’assistència de públic. Certament, un dimecres no és el millor dia per decidir anar a dormir tard perquè has de fer quilòmetres fins a Montserrat, amb l’esperança de veure uns fenòmens que no saps si es donaran. Ara bé, en paraules d’alguns dels visitants més assidus, la quantitat d’assistents ha baixat molt. “Segurament, l’11 d’agost ho veuràs ben ple, però fins i tot en un dia així, això ja no és el que era”, explicava el Joan en una de les trobades mesos enrere. Ell va venir per primera vegada amb 14 anys, acompanyat pels seus pares, el 1992. “És com si, sense el Grífol, la gent hagués perdut l’interès”, deia resignat.
Els dies de gran assistència han quedat per a dates molt assenyalades, i que sovint tenen a veure amb les vacances. És en aquells dies quan es poden veure grups d’amics, familiars i fins i tot alguna cita Tinder que decideixen apropar-se a aquesta frontera on una espècie de fe decideix desafiar a allò empíric. Tot i que el nombre no és tan gran com fa unes dècades, encara es poden veure cadires de càmping, màrfegues, telescopis i algun escadusser paper d’alumini al cap en forma de barret. Res a veure amb fa uns anys, quan en Grífol era capaç d’atrapar amb el seu magnetisme a centenars de persones, creguessin o no en què aquells fenòmens atmosfèrics fossin manifestacions de vida extraterrestre. “Una vegada ens va semblar veure una espècie de bola il·luminada a menys alçada que els avions, però jo no et puc dir que allò fos ni tan sols un objecte”, comentava fa uns mesos a la mateixa esplanada una dona que portava més d’una dècada venint. En alguna de les seves conferències a la muntanya, sobre el 2014, Grífol teoritzava sobre com, en èpoques passades, els albiraments de suposats ovnis s’interpretaven com a aparicions de la verge, en una societat molt més religiosa que l’actual. Es posava d’exemple la llegenda de la Moreneta, i alguns dels presents també ho relacionaven amb la pròpia Festa de la Llum de Manresa.
Tothom preguntava i tothom debatia, des del més gran defensor que els fenòmens que veia eren naus extraterrestres fins al més escèptic i, en general regnava un clima de cordialitat i respecte.
L’esplanada era un lloc de trobada on es podien albirar moltíssimes coses més enllà de fenòmens aeris. La postpandèmia de la covid va portar debats conspiranoics sobre les vacunes, el 5G i el control social. Persones sense mascareta cridaven a mig metre de distància dels qui les posaven en dubte. En aquell moment, no només per la conscienciació sobre la distància social, les trobades ja anaven en caiguda respecte als anys anteriors.
Però hi ha coses que no canvien. Els que venen a aquesta frontera, no deixen de mirar al cel – espectacular gràcies a la poca contaminació lumínica – amb la intenció de trobar-se amb alguna cosa que els trenqui els esquemes. De tant en tant, se senten expressions d’admiració fins que algú diu “són les llums d’un avió!”. Aquestes expressions també sorgeixen quan algun estel fugaç fa acte de presència. I hi ha molts testimonis que asseguren haver vist fenòmens lumínics que no identifiquen amb res que coneguin, certament. Altra cosa és poder afirmar que es tracta, ni més ni menys, de naus espacials d’altres planetes.
Una nit i mil cares d’una mateixa muntanya
I com que Montserrat és infinita, els dies 11 ho és multiplicada per dos. Un passeig per la carretera fins a l’accés al pàrquing del monestir et permet trobar-te amb altres persones que venen a observar el cel, alguns amb aspiracions de veure quelcom, i d’altres senzillament a gaudir de l’espectacle d’un cel nocturn ben visible. Fins l’any 2024, si un decidia baixar fins a l’antic hotel abandonat Colònia Puig – avui enderrocat –, a peu de la carretera que baixa a Monistrol, es podia trobar fins i tot alguna petita rave molt senzilla. Què devien tenir a veure els extraterrestres i la festa d’aquells noiets? Res, però era dia 11 a Montserrat.
