En qualsevol problema caldria fixar d’inici quin tema es vol resoldre. S’augmenta l’efectivitat deslligant la solució del component emocional. Determinar les causes que han creat el problema i després anar cercant les diferents solucions, donant a cadascuna d’elles el temps necessari per implementar-les. Ajuda molt analitzar tots els elements i donar més espai a l’equanimitat i la lògica, destriant el gra de la palla en el garbuix de factors potencialment conflictius.
Un bon exemple de complexitat argumental és el cas de Sixena. S’embolica per la varietat de fets, que existeixen i continuaran existint. Durant la Guerra Civil es va cremar el convent i s’haurien perdut les pintures de no haver estat per Gudiol. Afortunadament la seva sensibilitat i determinació va salvar-les de la destrucció definitiva. Se les va endur perquè l’edifici que les aixoplugava estava en ruïnes i la folia destructiva encara era present. Es van portar a un lloc segur on es van cuidar, restaurar i s’han exposat en un espai públic, com és el MNAC, amb un patronat català i de l’estat.
Els tribunals han denegat sistemàticament que la Generalitat aportés a les actuacions judicials el seu títol de dipòsit (comodat), ni tampoc s’han acceptat els documents probatoris de l’activitat museística. La disputa sobre la titularitat s’ha acabat. La sentència final determina que s’han tornat al lloc d’origen. Agradi o no, s’ha d’acatar. La controvèrsia s’ha resolt en un llarg recorregut, fins arribar al TS. I ara s’obre l’etapa de com s’ha d’executar la decisió judicial.
Defensar que les pintures s’han de quedar en el museu on són ara – el millor lloc on poden estar – no és una qüestió tècnica, ni política. La llei, encertada o no, ha determinat que els “propietaris legals” no són ni del museu, ni de la Humanitat, sinó de Sixena i el Govern d’Aragó. Només queda per determinar com cal fer “el trasllat”, que els Jutjats diuen que és el Museu qui la de fer i aquest diu que no sap com fer-ho sense que es malmetin. És una responsabilitat davant el món.
A Sixena ja van intentar destruir-lo una vegada. Ells sabran si finalment ho aconseguiran. Cal donar-los totes les facilitats perquè s’enduguin on vulguin el que diuen és seu. Però els “propietaris” són els que han de fer el trasllat, per evitar noves reclamacions per danys. Que hi posin els seus tècnics, facin les seves assegurances, paguin el seu transport i que ensenyin com tracten “el seu” patrimoni. Els catalans no hi hem de posar ni traves ni més diners. Prou que s’ha fet sense que se’ls hagi demanat mai cap compensació per la feina feta.
Hi ha elements en aquest cas, com el “problema català”, el “valor patrimonials”, el “paper museístic”, les actuacions “particulars”, els “béns col·lectius”, etc. que s’han deixat de banda, perquè incloure’ls portaria l’afer de fons, que no se sap com resoldre. Tàcticament, és menys compromès la baralla en les perifèries que enfrontar el tema nuclear, que estratègicament s’ha d’abordar “quan toqui”.
