23.1 C
Igualada
Dissabte, setembre 19, 2020

Perspectives laborals – Pere Prat

Oficina-de-Treball_22 Els que escolten les explicacions dels governs i entesos sobre la millora econòmica, queden desencisats quan veuen que això no té una correlació amb la situació personal que viuen. Són massa els que porten molt temps a l’atur i que malviuen de feinetes mal pagades. O d’encàrrecs d’amics que paguen per serveis ningú declara, però que ajuden a no sentir-se  humiliats. I és que la independència més important és l’econòmica. Però sembla que hi hagi algun poder interessat en què la majoria de la societat visqui en precarietat, depenent del subsidi i de l’ajut del govern, perquè això justament és el que els dóna el poder. Molt han canviat les coses des de la revolta d’Haymarket, al maig de 1886, que lluitava per una jornada de vuit hores. Aleshores es podia treballar, però esclavitzat per horaris eterns i els pocs diners per mantenir la família. El 1998 Martine Aubry, ministre del President Miterrant, va legislar les 35 hores a França. Però la norma s’ha anat desdibuixant fins tornar a les 40. S’ha acabat l’època en què a l’acabar els estudis s’iniciava una vida laboral. Que hi havia estabilitat laboral, confiança en el futur i concordança entre esforç i progrés professional. Gent que entrava en una empresa i que ja no la deixava fins la jubilació. En aquells moments les forces sindicals lluitaven per defensar la correlació entre salari bàsic i el cost de vida. Ara la disrupció econòmica que generen els mercats emergents i els tradicionals, parlen de productivitat, competència i atur. L’escassetat de treball va acompanyada de precarietat, inestabilitat, retribucions baixes i també de moltes incerteses que condicionen el desenvolupament i el progrés personal. Però en aquest món global, Occident és la bandera dels països rics (tenint en compte el PIB i també els serveis que disposa la societat) Però també és cert que el cost d’aquest serveis s’estan escapant-se de la capacitat dels pressupostos.  I això provoca l’empobriment sense aturador de la classe mitjana. I a l’estat espanyol s’hi han d’afegir els sis milions d’aturats, que són una llosa molt feixuga, especialment perquè la perspectiva de que es redueixi la taxa d’atur per sota del 20% té un horitzó del  2017 (atenent les prediccions del ministre de Guindos, que molts encara consideren optimista). I és que el feble creixement econòmic no permet generar ocupació de forma significativa i de qualitat. Per això es reclamen polítiques actives de foment a la creació d’empreses i ajuts per les activitats existents, via reducció d’impostos o deduccions per reinversions. Tothom sap ja ha entès que són les empreses les que creen ocupació productiva i que la que generen els serveis i les administracions, malgrat ser molt significativa, necessiten dels pressupostos per poder-se mantenir. Els aturats de llarga durada tenen males perspectives per evitar la seva exclusió definitiva del mercat laboral i veuen com cada vegada s’apropa més el risc de la marginació i la pobresa. Les previsions de l’atur estructural a l’Estat se situa per sobre del 15%. Els ajuts públics a la formació s’han canalitzat a través d’organitzacions empresarials i sindicals i malauradament en ocasions han estat l’origen de finançaments espuris i d’inacceptables corrupcions. Les prediccions diuen que tot continuarà més o menys com fins ara, malgrat haver-hi mecanismes per canviar les tendències negatives i per potenciar la creació d’ocupació de forma intensiva, de qualitat i adequadament retribuïda. I per posar-ho en funcionament cal assumir que la situació es pot canviar. S’ha d’aturar la destrucció d’empreses, que s’ha anat produint només per la teoria de que són activitats sense futur ni alt valor afegit. I per això cal acceptar una revisió del passat. Ni s’ha de condemnar la industria tèxtil, ni pensar que tot ho resoldrà l’economia terciària. Reconèixer que moltes prediccions han estat totalment equivocades. El futur s’enfronta amb  la feina de cada dia. Per això no hi ha d’haver la resignació, ni creure en la predeterminació. La clau sempre són les persones, les seves capacitats, la seva fe i la seva lluita. La convicció de cada un de nosaltres. Perquè el problema no el resoldran els altres, sinó nosaltres mateixos. Pere Prat

Compartir

Més notícies

Últimes notícies

Calaf elabora el protocol contra les violències masclistes

Durant els mesos de maig i juny, des de la Regidoria de Polítiques Feministes i Igualtat amb l’acompanyament de DAE (Dones amb Empenta) i...

Vallbona complementarà les beques del Consell Comarcal per al menjador escolars

L’Ajuntament de Vallbona d’Anoia ha decidit destinar una partida de 1.430 euros per complementar les beques menjador que rebin els alumnes des del Consell...

PDUAECO: cap més conte de fades!

Fa uns tres anys les alcaldies d’Igualada i de Castellolí van intentar que l’empresa xinesa de cotxes elèctrics Thunder Power, amb seu a Hong...

Nou projecte per a la millora de l’espai públic a Sant Martí Sesgueioles

L’Ajuntament de Sant Martí Sesgueioles ha impulsat un projecte d’urbanisme per a la gestió i millora de l’espai públic, equipaments municipals i el seu...

Ricard Fuster: “Teníem moltes ganes de tornar a obrir l’Ateneu Cinema”

El Ricard Fuster és la persona que està al capdavant de l’Ateneu Cinema, que després de sis mesos tancat a causa de la pandèmia...
Compartir