Amb només 17 anys, en Pol forma part de la selecció comarcal de futbol infantil de l’Anoia amb una maduresa sorprenent. El que molts no saben és que, de petit, li van dir que potser mai podria jugar a futbol. Avui, aquell nen és un jove entrenador compromès amb valors com l’esforç, el respecte i la passió per aquest esport. La seva és una història de superació, entrega i vocació.
Amb només 17 anys, ja tens una responsabilitat important. Com vas arribar a ser seleccionador de futbol infantil a l’Anoia?
Sempre m’ha agradat molt entendre el joc, ajudar els companys i aprendre dels entrenadors que he tingut. Amb el temps, em vaig adonar que també m’agradava molt transmetre aquest coneixement als més petits. A través del club i amb el suport de persones que han confiat en mi, se’m va oferir l’oportunitat de formar part del projecte de seleccions comarcals.
D’on et ve la passió pel futbol? Jugaves o jugues encara a algun equip?
La meva passió pel futbol neix d’una etapa molt dura de la meva vida. Quan era petit, vaig patir la malaltia de Perthes i vaig passar gairebé quatre anys a l’Hospital Sant Joan de Déu. Els metges em deien que probablement no podria jugar mai a futbol, i això em va generar una gran impotència. Però lluny d’aturar-me, aquella frustració es va transformar en motivació. Quan finalment vaig poder començar, ho vaig fer amb més ganes que mai. Avui dia, encara recordo aquell nen que no podia jugar, i potser per això m’agrada tant ensenyar i transmetre aquesta passió als més petits. Perquè sé el que és no poder fer allò que més estimes, i això em fa valorar molt més el futbol i l’oportunitat de compartir-lo.
Quins valors t’ha transmès aquest esport des de petit?
El futbol m’ha ensenyat valors molt importants, com la camaraderia, l’esforç, el sacrifici i saber conviure amb la frustració. Formar part d’un equip m’ha fet entendre que junts som més forts i que amb constància i humilitat, es pot superar qualsevol obstacle. Per a mi, el futbol és molt més que un esport: és una escola de vida.
En què consisteix exactament la teva feina com a seleccionador de promeses?
La meva feina consisteix a detectar el talent, però sobretot a reconèixer l’esforç, el compromís i la millora dels nens durant la temporada. Donar-los una recompensa al final de cada etapa és una manera de premiar la seva dedicació i motivar-los a continuar creixent. Més que un premi esportiu, és un reconeixement al seu treball i una empenta per seguir endavant.
Quin perfil de jugador busques? Mires més la tècnica, l’actitud, el joc col·lectiu…?
No busco només talent físic o tècnic, sinó també valors com l’actitud, el compromís, el respecte i el treball en equip. El talent pot destacar, però són els valors els que realment fan créixer un jugador i una persona.
Com és el procés per detectar un talent? T’hi fixes durant els partits? Parles amb entrenadors?
Fem servir dades i estadístiques, però sense deixar-nos portar només per això. També compta molt l’actitud, el compromís i l’adaptació.
Et bases en dades i estadístiques o hi entra també molt l’instint?
Sí, ens basem en dades i estadístiques, però no deixem de costat l’instint i l’observació. Hi ha detalls que només es perceben en directe i que fan la diferència.
Quina ha estat la descoberta que més t’ha sorprès fins ara?
Encara estic aprenent molt en aquesta etapa, i una de les coses que més em motiva és descobrir talents en clubs petits, on potser no tenen tanta visibilitat però sí molt de potencial. Quan trobes un nen amb valors, esforç i qualitat en aquests entorns, saps que estàs fent bé la feina. Aquestes descobertes són les que tenen més valor.
Et trobes sovint amb entrenadors, pares o clubs que es sorprenen quan veuen que ets tan jove?
Sí, és veritat que sovint entrenadors, pares o membres de clubs se sorprenen quan veuen que soc tan jove. És una reacció natural, i ho entenc perfectament. Però la veritat és que, un cop veuen la dedicació, el respecte amb què faig la feina i les ganes constants d’aprendre, la majoria em feliciten i em donen suport.
Què creus que et fa guanyar el respecte dels que t’envolten, tot i la diferència d’edat?
Per a mi, és una motivació extra. Sé que encara em queda molt camí per recórrer, però cada dia intento guanyar-me la confiança amb treball, humilitat i passió pel que faig.
Què has après de liderar un projecte com aquest amb només 17 anys?
La veritat és que jo no soc qui lidera aquest projecte. Som tres persones a l’staff i funcionem com un equip, sense rols fixos. Cadascú aporta el seu granet de sorra, compartim idees, ens escoltem i prenem decisions junts. Aquesta manera de treballar m’ha ensenyat que no cal tenir un càrrec per tenir responsabilitat, i que quan tothom rema en la mateixa direcció, el projecte es fa fort per si sol.
Com valores el nivell del futbol base a l’Anoia? Hi ha futur?
A l’Anoia hi ha talent, però molts joves marxen fora perquè aquí no els sabem oferir el que necessiten per créixer. El futur hi és, però l’hem de començar a cuidar com cal.
Hi ha molta rivalitat entre clubs o es respira esperit col·laboratiu?
Hi ha molta rivalitat entre clubs. L’esperit col·laboratiu només es veu, de veritat, en els més petits.
Et veus dedicant-te professionalment a la detecció de talent esportiu?
És el meu somni. He treballat molt i ho seguiré fent, no serà fàcil, però estic disposat a patir per poder aconseguir-ho.
Tens alguna referència o mentor en aquest món que t’inspiri?
Sí, el 2019 vaig anar a Miami a jugar i el meu coordinador va ser Ricky Alcerro. Avui dia el continuo tenint de referència.
T’agradaria formar-te com a entrenador, director tècnic o en alguna altra branca del futbol?
Sí, m’agradaria formar-me com a director tècnic, psicòleg esportiu o en qualsevol àrea que em permeti ajudar els jugadors a créixer.
