Entrevista a Òscar Camps, fundador de Proactiva Open Arms
Aquest dimarts es va fer l’estrena de la pel·lícula Mediterráneo al cinema de l’Ateneu, en un acte organitzat per Grup Carles i l’Associació Igualada per la UNESCO i que va comptar amb la presència d’Òscar Camps, fundador d’Open Arms i persona amb qui es centra el film. Mediterráneo és una pel·lícula dura, però que s’ha de veure per aproximar-se a una realitat que hauria d’avergonyir a les institucions europees. Abans de la preestrena, La Veu va poder conversar amb Òscar Camps durant uns minuts.
Heu hagut d’aturar la vostra activitat de rescat al Mediterrani durant aquest temps de pandèmia?
Es va aturar al principi, amb el confinament més dur, perquè la navegació estava prohibida. Durant aquell temps ens vam dedicar a la gent gran i col·laborant amb fer PCR. Però un cop va acabar el primer confinament, vam tornar a sortir al mar a fer les missions, fins que el govern d’Itàlia ens va bloquejar el vaixell durant dos mesos (entre març i abril de 2021), després que se’ns fes una inspecció el mateix dia, casualment, que es jutjava a Mateo Salvini.
Ja no se’n parla tant als grans mitjans de comunicació, però el drama humanitari de gent intentant travessar el mar hi segueix sent, no?
No ha desaparegut, ni molt menys. I el fet que hagi desaparegut dels mitjans també ha fet baixar molt les donacions. Però ens segueixen fent falta, nosaltres seguim amb missions pel mar. La xifra oficial és de més de 1.900 morts i desapareguts al Mediterrani en el que portem de 2021. Repeteixo, la xifra oficial. En realitat en son molts més.
La guerra de Síria va donar pas a la onada migratòria del 2015, en la qual es centra la pel·lícula. Espereu que amb el canvi de règim a Afganistan, tot i estar més lluny del Mediterrani, pugui passar el mateix?
El 2015 a Lesbos no només arribaven sirians. També hi havia iraquians i també molts afganesos, el que passa és que aquests dos últims no eren considerats refugiats i se’ls deportava a Turquia. Així que si ara no poden sortir amb passadissos humanitaris de l’Afganistan, no podran fer altra cosa que entregar-se al crim organitzat per arribar a Europa.
S’ha arribat a dir que la feina d’Open Arms provoca efecte crida perquè aquestes persones decideixin pujar a una barca i intentar creuar el Mediterrani…
La inacció de la Unió Europea en matèria de salvament al Mediterrani és una acció deliberada. No intervenir és una decisió política, però la seva obligació és socórrer a les persones que van a la deriva, independentment de la seva situació burocràtica un cop arribin a terra. Estem parlant de vides humanes. La decisió de la Unió Europea de no intervenir era deixar que el mar fes la seva feina i això dissuadiria a més persones de venir.
Però segueixen venint igualment, oi?
És que el que no entén la Unió Europea és que si aquestes persones decideixen intentar travessar el mar és perquè ja no tenen vida, ja no tenen res a perdre. Prefereixen tenir una única oportunitat i anar a per ella que quedar-se a terra.
Així que dir que un vaixell enmig de 400.000 km2 mar és un “efecte crida” només és per generar desconfiança en tota aquella gent que no té tota la informació. La nostra únia missió és protegir la vida al mar i això és indiscutible. Com que no poden anar contra això, busquen la manera de disfressar-ho amb un discurs polític perquè sinó son ells els que queden retratats.
Més enllà de rescats al mar també feu treball sobre el terreny a Àfrica.
Sí, ara som al Senegal i també havíem estat a Ghana. Tenim el projecte origen, que és de formació i sensibilització, especialment a les zones d’on surten els caiucs per travessar el mar. Intentem treballar entre els més desfavorits, fomentant la creació de centres cívics per tal que els joves puguin reunir-se, on puguin trobar formacions adequades a les seves necessitats, etc. Això que fem a Senegal ho voldríem fer a altres països però tenim recursos limitats.
La pel·lícula és un reconeixement a la vostra tasca o una denúncia a la inacció de les institucions europees?
És una pel·lícula que vol tornar als orígens, quan vam anar a Lesbos per primer cop el 2015. El que ha passat des de llavors és que se’ns ha pervertit i intoxicat la realitat. Volem recordar de nou que es tracta de salva vides, independentment del seu color de pell i la situació administrativa.
Hi has participat en la producció?
Vaig ser-hi en l’etapa de guió, per controlar una mica tot el tema que no s’anés de les mans el fet de voler posar recursos cinematogràfics que no s’ajustessin del tot a allò que creiem. En algunes bandes he hagut de cedir, com en el fet de què només apareix una filla a la pel·lícula quan en realitat en tinc quatre, tres noies i un noi. Però en general la pel·lícula explica força bé allò que nosaltres vivim al mar, tot i que la realitat encara és més dura en alguns moments. I hi ha 1.000 extres que son refugiats que també hi han volgut participar recreant com van viure ells l’experiència de creuar el Mediterrani.
