Un Bryant Park al mig d’Igualada

Un dels espais verds més emblemàtics de la ciutat de Nova York es troba al cor de Manhattan, entre els carrers 40 i 42, i entre la Cinquena i la Sisena Avinguda, just darrere de la famosa biblioteca pública que hem vist tantes vegades a la gran pantalla. El Bryant Park és avui dia un punt neuràlgic de la vida social i cultural de la gran poma. Amb les seves activitats i esdeveniments culturals, cafès a l’aire lliure, i la seva ubicació cèntrica, és un lloc concorregut, tant pels novaiorquesos com pels visitants. És un parc de disseny clàssic de jardí francès, amb gespa al centre i un seguit de camins que el recorren, envoltats d’enormes plàtans que, sense esporgar, ofereixen una zona d’ombra molt agradable, envoltada de parterres de flors, bancs, cadires i taules perquè la gent es pugui relaxar.

L’estiu del 2016 vaig tenir l’oportunitat de passar unes setmanes a la ciutat dels gratacels, i moltes tardes acabava assegut a l’ombra d’aquests plàtans llegint una antologia de contes de David Foster Wallace i observant la gent que m’envoltava. Em vaig adonar que l’espai central de gespa era un lloc on la gent podia seure, fer pícnics o descansar. Mirant un plafó, vaig descobrir que s’hi feien activitats com classes de ioga a l’aire lliure, projeccions de pel·lícules a la nit o concerts de tot tipus. Vist en perspectiva, em recorda una mica al Parc Central d’Igualada: una gran esplanada de gespa en un espai públic perquè els ciutadans en gaudeixin lliurement.

També em vaig adonar que al voltant d’aquesta esplanada de gespa, i per tots quatre costats, el parc estava ple de taules i cadires ocupades per gent que, o bé menjaven alguna cosa que havien comprat en alguna botiga propera (com que es troba en una zona d’oficines, molts treballadors aprofiten el seu descans per dinar al Bryant Park), o bé treballaven o consultaven el seu ordinador portàtil, o bé prenien un cafè comprat en alguna de les guinguetes del parc, o bé llegien un llibre com jo o algun article del New York Times, o simplement gaudien del paisatge asseguts una estona. Fins i tot hi havia qui jugava a escacs o a ping-pong.

Les taules i cadires eren fetes de metall lleuger, pintat de color verd fosc, que combinava perfectament amb l’entorn natural del parc. El disseny era simple, funcional i resistent a les condicions meteorològiques. Però el que més em va cridar l’atenció és que les taules i cadires del Bryant Park no formaven part de la terrassa d’un bar, restaurant o de cap negoci que n’explotés econòmicament el seu ús sinó que eren públiques. El mobiliari del parc estava disponible perquè qualsevol persona el pogués utilitzar lliurement i permetia que el parc esdevingués una extensió de l’espai de convivència de la ciutat, on les persones podien gaudir d’activitats a l’aire lliure sense restriccions econòmiques i amb total llibertat de moure les taules i cadires per reorganitzar l’espai segons les necessitats del moment.

En contrast amb espais privats o comercials, on el consum és un requisit per quedar-s’hi, allà el temps no estava condicionat pel fet de consumir. A mi mai ningú se’m va queixar perquè portava una hora llegint Foster Wallace i no havia comprat un cafè. I això que al voltant de Bryant Park hi havia guinguetes, cafeteries i fins i tot restaurants, però aquests establiments estaven integrats de manera subtil en el paisatge del parc, sense imposar-se sobre l’espai públic.

Mentre m’ho mirava, a mi m’agradava pensar que les taules i cadires del parc eren un símbol de la democratització de l’espai públic i un exemple de com aquest espai públic pertanyia als ciutadans i no a qui el volia utilitzar per fer-ne negoci. I mentre m’ho mirava, pensava en la plaça de l’Ajuntament o la plaça de Cal Font d’Igualada, on els negocis de restauració privats han ocupat la majoria de l’espai públic, i on, si vols parar, seure i descansar o llegir un llibre, has de consumir obligatòriament. També pensava que potser seria bonic que una iniciativa de recuperació de l’espai públic com la del Bryant Park de Manhattan es pogués fer a Igualada i ens atrevíssim a omplir una plaça de taules i cadires.