Vet aquí un mot peculiar. Per a la gran majoria de la població és una paraula apresa modernament, amb la normalització, perquè abans en dèiem correccions (quan ens referíem a les d’un text) o directament en castellà, enmienda. Per exemple a la coneguda locució ‘propòsit d’esmena’, que a mi mateix ja em va arribar en la versió manxega, propósito de enmienda (a escola, concretament, amb aquell professoram castellà format en la repressió i la humiliació de la pobra canalla indefensa que érem). Perquè era un dels moltíssims termes cultes o semi-cultes que l’ensenyament exclusiu en castellà del franquisme ens va fer oblidar.
L’altra cosa per la qual fa gràcia és això de les pel·lícules americanes. Segur que us heu fixat que a les pel·lis de ianquis hi ha dues frases que no fallen mai: “Aquest és un país lliure” i “Tot anirà bé”. Però una altra que també surt sovint és una referència a “la tercera esmena de la Constitució”, que crida l’atenció perquè al principi penses “Carai, sí que va ser important, aquesta esmena, perquè la citin sempre”, fins que acabes descobrint que és l’equivalent del nostre article, des del punt de vista jurídic.
Amb els anys i les giragonses polítiques, aquí les esmenes (sobretot quan són a la totalitat, com la d’ara de la CUP que motiva aquesta peça d’avui) també han acabat obtenint una notorietat fins fa poc impensable. Encara més si raonem en termes filològics: es tracta d’una família curtíssima, d’aquelles que quan fan el tiberi de Nadal s’avorreixen com una ostra perquè tot just omplen una taula de quatre: el verb esmenar (del llatí emendare), que n’és la mare, el substantiu esmena i els adjectius esmenable i inesmenable. Ja veieu quina tristor. Tot i que, ben mirat, haurien de tenir dret a ser-ne més, perquè últimament, amb la moda del policia lingüístic de les xarxes, aquesta gent que van corregint pífies (sovint inexistents) i que, no essent ni correctors ni assessors lingüístics professionals, bé mereixerien el nom d’esmenadors.
I ara que he dit això, com que el tema, i la família, donen tan poc de sí, ho allargaré imaginant una escena que podria tenir el seu què: mentre els representants dels partits deliberen les esmenes presentades pels cupaires, els podríem asseure al costat un parell d’esmenadors d’aquests que anessin corregint en directe les pífies lingüístiques dels polítics. Coneixent-los, no crec pas que aportessin gran cosa, però no em digueu que l’espectacle, transmès en streaming, no tindria gràcia. Els esmenaires esmenats, es podria titular.
