Diumenge torna a ser 11 de setembre. Dic torna a ser perquè és una Diada que va més enllà de ser un dia festiu al calendari. La naturalesa de l’onze de setembre fa que sigui una diada marcada per la resposta de la ciutadania.
Al llarg dels anys he viscut moltes diades i de caràcter molt diferent. La primera va ser a Sant Boi -vila on hi ha enterrat Rafael de Casanova- l’any 1976 que va ser la meva primera manifestació pública. L’any següent -1977- a Barcelona es va fer la manifestació del milió de persones amb la triple reivindicació: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia.
Tot i estar en plena sortida del franquisme i amb totes les estructures de l’estat en mans dels franquistes, a partir d’aquella gran manifestació, Catalunya va entrar en el camí de la recuperació de l’Estatut republicà. Dic republicà perquè va recuperar la figura del president de la Generalitat en la persona de Josep Tarradellas, nomenat sota el règim de la Segona República. Això va ser abans de l’aprovació de la Constitución Española. (No tinc més remei que acceptar que varen ser més receptius a les demandes populars els franquistes que venien de la dictadura que els demòcrates de tota la vida que actualment administren l’estat).
Des d’aleshores que la Diada ha tingut diverses celebracions, inclús molts anys va ser únicament un dia festiu sense gairebé cap reivindicació. Des de l’any 2010 però que l’Onze de setembre ha tornat a ser una jornada de lluita o, almenys, de sortir al carrer massivament. Després de dos anys de pandèmia, aquest any patim la desmobilització interessada d’una part de l’independentisme i això genera un dubte: cal anar a la manifestació de diumenge a la tarda al Paral·lel de Barcelona?
Manllevo les paraules del professor Josep Costa: “sense les manifestacions massives no hauríem aconseguit res. I si aquestes manifestacions no haguessin estat cíviques i festives, no haurien estat tan massives. Això no treu que ara, o en altres moments, no siguin útils i necessàries manifestacions d’altres tipus. La realitat, en tot cas, és que sense treure milions de persones al carrer cada 11 de setembre no hi hauria hagut procés d’independència. Tothom coneix el paper de la Via Bàltica, no? Doncs la Via Catalana juga el mateix paper. La mobilització massiva de la ciutadania va empènyer als partits a fer coses que no tenien cap interès en fer. Per exemple, unes eleccions plebiscitàries o un referèndum vinculant. La mobilització de la societat va fer impossible que la independència fos una moneda de canvi per fer pactes d’elits. Va fer impossible les reculades i frenades que els partits haurien volgut fer en algun moment. Va fer impossible la supervivència dels polítics professionals que només eren independentistes un dia a l’any -l’Onze de setembre- i els quinze dies de la campanya electoral”.
Per tot això, i moltes altres raons personals, diumenge a la tarda seré al Paral·lel de Barcelona on, si voleu, ens podem trobar tots plegats.
