Si hi ha un esdeveniment ocorregut a la fi del 2019 que, en cap cas, no podia ser passat per alt, aquest va ser la gran trobada convocada per part de dos igualadins d’excepció: Josep Costa o Xospi de l’Anoia i Montserrat Pujol; tots dos amb moltes vivències a la seva esquena. És a dir, una convocatòria que es proposava de fer realitat tot un retrobament, una gran reunió de tots els joves i les joves que, a les dècades dels 60’s i dels 70’s, d’una forma u altra van contribuir a allò que –ells- manifestarien amb aquestes paraules: “canviar el món”. Així, l’esquer “nosaltres vam canviar el món, retrobem-nos amb orgull!” es va fer ferm per a aquesta compartida iniciativa que, amenitzada per una insuperable banda sonora, els convertiria en protagonistes d’un succés destinat a posar en valor el poder i la força del que va esdevenir la seva joventut. Seguidament, només era qüestió de saber trobar el moment i l’espai adequat per a aquesta puntual convocatòria, a finals d’any, el local de Xauxa.
L’acte, doncs, va reunir una il·lustrativa representació d’aquella joventut o escala generacional que es va trobar amb un món i un estat de coses en constant canvi; un procés de transformacions que, d’una manera més o menys conscient, els va empènyer a ser-ne del tot partícips fins al punt d’implicar-se en les pròpies conquestes en pro d’una societat més lliure, malgrat el pes del règim franquista. Realment, aquelles ànsies de llibertat de les quals se’n consideraven mereixedors els van empènyer no només a ser conscients de la realitat de moment sinó a ser els veritables intèrprets de tot el que realment volien viure. I, en mig de moltes grisors, endemés dels estudis o de la feina, una de les més oportunes invitacions per a la realització d’aquesta joventut va ser la febril crida de l’apassionant univers de la música des de la participada concurrència en aquells primers punts de trobada, les discoteques (Club Natació, Jack London, Gucken Club, Club 55 i Bruc’s Discoteca); disfressades, de vegades, amb una singular estètica deco.
Definitivament, aquesta va ser la festa: un retrobament d’uns “grans tan joves” que es van llançar en el rescat dels seus records d’amistat i potser de festeig, compartint novament vells enregistraments de les creacions discogràfiques, amb les cançons dels tan ben portats anys 60’s i 70’s. Així, amb la presència dels més significats discjòqueis d’aquells anys (Pepe Méndez, Toni Fabregas, Xospi de l’Anoia, Toni Forn, Tolo Gabarró, Josep Bartrolí i Jordi Domingo), aquesta invitació a una nova degustació títols a partir de l’edició d’un fantàstic CD (tot un segell de la cultura musical de l’època) va servir per a escriure la gran pàgina de tot un relat per al qual, una altra vegada, com quan eren nois i noies d’entre els 15 i 20 anys, poguessin esbargir-se unes hores ballant al ritme de les cançons dels discos de vinil, ressuscitant al seu torn el gust d’aquelles begudes dolces -les noies- i aquells primers cubates -els nois- que tan bé entraven al cos. Després, l’imaginari col·lectiu, els transportava per aquell joc de llums de la sala que combinaven els ritmes del twist o del rock and roll amb la música lenta; tot això embolcallat amb la retentiva d’unes iniciàtiques extralimitacions contra la moral imposada i els primers tocaments, als quals s’hi sumaven les respectives declaracions més o menys romàntiques.
Al capdavall, no sense donar sentit generacional a tot un col·lectiu, aquelles inoblidables dècades, lluny de qualsevol exercici d’enyorança, van ser l’impagable reclam per a viure i reviure l’emoció i les delícies d’uns immesurables somnis i –per què no- pecats de joventut.
