Johannesburg apunta ser un símbol contra la infàmia de l’”apartheid” i la lluita per la dignitat i la llibertat d’un població negra llargament dominada
Descobrir Sud-àfrica porta implícit passar un dia o dos a Johannesburg. És a dir, aquesta gran orbe, capital econòmica de la República Sud-africana, i popularment anomenada “Joburg”, al costat de ser una invitació a conèixer la metròpoli més moderna del país és un reclam per a endinsar-te en la seva més recent història, bo i aprofundint en uns episodis molt tristament convulsos del passat segle XX, amb una visita a l’impressionant Museu de l’Apartheid i al no menys estremidor barri de Soweto. No obstant això, atenent a què no es tracta d’una ciutat del tot segura, és aconsellable de recórrer-la amb l’acompanyament d’algun dels guies estudiants de la Universitat o d’alguna empresa de guies oficials que, de retruc són una garantia d’informació certa i qualificada.
Efectivament, la visita al Museu és introduir-te de ple en la història de la ciutat, endemés de comprendre el que havien de significar les llargues dècades de foscor en què van viure els autèntics habitants de Sud-àfrica: la població negra. Un passadís estremidor et submergeix de forma al·legòrica per un ingrés dispar: un per a blancs i un altre per a negres; amb la qual cosa segons sigui la teva opció obtens una versió diferent de la història, fins que al final d’aquest curt recorregut se’t convida a visualitzar aquella unificació francament impossible durant l’apartheid. En suma, un itinerari més o menys exhaustiu per la història del país, des de l’arribada dels primers colons europeus (portuguesos, primer i britànics, després) fins a les llargues i recents dècades de l’horror de l’apartheid; amb un punt i final de la visita que et presenta, a manera d’aparador, la perllongada i intensa vida de Nelson Mandela i les adversitats a què va haver de fer front.
De fet, l’apartat sobre Mandela recorre fonamentalment aquells episodis que van des de l’aïllament internacional del règim sud-africà fins a uns incipients signes d’una aurora que conduiria el país a les primeres eleccions democràtiques en què, aquest, va ser elegit; una circumstància, això no obstant, que apropa a Sud-àfrica a un procés lent -i aparentment impossible- de reconciliació. En aquest sentit, malgrat uns nous despertars del país, aquest complet i didàctic aparador sobre l’odi racial i les barbaritats d’un règim criminal et deixa ben tocada l’ànima … sobretot en haver d’admetre -entre cometes- la callada complicitat davant d’una vergonya encara no del tot esmenada.
Des d’una altra orientació, i a una considerable distància, la visita a Soweto és una ocorrent proposta per a contemplar de ben a prop el “township” més testimonial i viu del què, lamentablement, segueix essent la segregació racial. Soweto -que és acrònim dels South Western Townships- està constituït per un vast conjunt de barriades independents, superpoblades de barraques als afores de Johannesburg, configurant-se com a “apartheid” -que en afrikaner significa “separació”- des de la dècada dels 70 fins a l’any 1994; un impressionant desterrament per al poble de raça negra que, a causa del sistema de segregació racial, va veure impedida qualsevol forma de vincle amb la població blanca resident a la gran urbs. Deplorablement, l’ostracisme en barris com aquest va ser el major designi per a la dominació de persones per part dels blancs. Avui, si bé aquest és un barri summament massificat, una mirada continguda t’apropa a una altra gran segregació: la de classes socials, entre la pròpia gent de color. Així, si et permets un recorregut no gaire llarg aviat observaràs entre carrers de polseguera i fangueig unes barraques construïdes amb plàstics i estructures de fusta o metall; un terreny on conviure i sobreviure a la misèria i la immundícia és el dia a dia de les nombroses famílies allà amuntegades.
La visita a la casa on va viure Nelson Mandela abans de ser detingut a mitjans dels anys 60, avui convertida en museu, és ensopegar amb el valor humà d’una humil llar familiar; amb els objectes i records més estretament lligats al seu dia a dia i als anys del seu incansable activisme contra l’”apartheid” i per la democràcia; no sense un record de la condecoració com a Premi Nobel de la Pau. I, això sí, aquesta casa emplaçada al 8115 d’Orlando West, de Soweto, i reformada el 2009, és un ensenyament més -encara que des d’un ingenu imaginari- per a satisfer el considerat desig personal de trepitjar els mateixos llocs i sentir el mateix anhel de llibertat, respecte i democràcia que envairia el cor de Mandela abans del seu últim i llarg empresonament, entre 1964 i 1990.
