Un nou dia

U

El 12 de setembre del 1714 les forces borbòniques, es van sorprendre quan a Barcelona, en mig de les runes, s’obrien de nou els comerços i la gent tornava al treball cercant la normalitat i la vida. No hi havia queviures, perquè el setge havia estat llarg i sever. Ni tampoc possibilitats per les activitats industrials, perquè no hi havia ni matèries primeres ni clients a qui vendre el que es podés fabricar. Però hi havia la voluntat de continuar. I amb ella es plantava la llavor d’un futur millor. Acabem de passar unes eleccions, després d’una campanya que també ha estat un setge. Plena d’agrors, de bombardejos mediàtics i de ferits. I poques novetats davant els ulls d’una Europa que es torna a preguntar què fan aquests catalans indomables i curiosos que, malgrat el seu tradicional pactisme, continuen no volent ser vassalls d’un poder d’ignomínia. La frustració i l’emprenyament que s’han estat covant durant segles, van tenir una explosió constructiva el passat onze de setembre, omplint pacíficament els carrers del Cap i Casal català. Aquesta vegada ho han fet omplint les urnes de vots. Pacíficament, amb la mateixa determinació i el mateix coratge. La Catalunya d’avui, igual que aleshores, mostra les mateixes actituds esperançades i positives en la primera oportunitat que ha tingut en tres-cents anys. Ja no s’ha amagar l’amor a la Pàtria i aflora aquell esperit que ennobleix els pobles. Les ànsies de justícia i de llibertat. Els votants han dit clarament que no s’espanten davant les pressions i ingerències. La participació ha augmentat significativament. I davant les urnes els ciutadans saben que són els que decideixen. Els que donen o treuen la confiança a qui ha de governar i qui es queda a l’oposició. En aquest moment no hi valen diaris, ni discursos, ni sorolls, ni pancartes. Només la pròpia determinació, el sentiment i la voluntat democràtica per construir el propi futur, fet de la fe del poble, i l’herència d’un llegat i una història mil·lenària. Aquest diumenge s’ha fet un nou pas en aquest devenir. No tots els dies són iguals. I aquests que ara estem vivint, com fa tres-cents anys, tornen a acostar-nos a una realitat que requereix de la contribució de tothom. Hi ha molta feina a fer. Els joves, decidits a construir un futur esplendorós i els més grans, per culminar una fita llargament somniada. Res però, ha canviat respecte d’unes setmanes enrere. Seguim en aquell terreny rocós, àrid i poc agraït de la crisi. Com sempre tots els partits fan les valoracions que els són més favorables. I no s’acaben ni les desqualificacions, les amenaces i les incomprensions. Especialment dels radicals intransigents que creuen que ara és el moment d’acabar d’una vegada amb aquest incordi català que els permeti d’una vegada tornar la mansuetud al ramat. Però el poble de Catalunya viu amb il·lusió aquest moment de la seva història. Sap de les dificultats, però també que, enmig d’aquest paisatge ombrívol s’ha encès una llum. Tot i participar de la mateixa inquietud econòmica que hi ha arreu, vol enfrontar un desafiament a la mesura d’aquells objectius que engresquen a tothom. Conscient de les dificultats i patiments, sap que és l’hora d’utilitzar tot el seu potencial. S’ha fixat una meta i prepara un calendari. No vol ser menys que ningú i ser tractat com un igual. És conscient que els seus ciutadans no són ni millor ni pitjor que els de les nacions que ens envolten. I demana respecte, justícia i llibertat. Valors democràtics dels que molts parlen i després pocs practiquen. Sap que haurà de continuar lluitant contra els poders de les clavegueres. Contra els tèrbols fatxendes que utilitzen tota mena d’estratagemes, fins i tot dels fantasmes colpistes de militars ignominiosos, que perderen uniforme i medalles atacant els fonaments de l’estat. Aquells que diuen defensar un poble al que mai han deixat expressar les seves opinions. S’ha començat una nova etapa on es veurà on porta la manera de ser d’aquest poble que vol integrar a tothom, sense marginar a ningú. Que no falti ni el seny ni l’audàcia per aconseguir-ho. Pere Escolà