Des d’aquesta pàgina de Cultura, i com a periodista col·legiada i cap de comunicació de l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada, m’és summament complaent de dedicar una especial atenció, amb motiu d’una inestimable conversa i descoberta de la seva obra, a la fotògrafa Carmen Gavilán, la qual ha estat mereixedora, en la categoria de “Millor Autor” del Certamen Internacional del Premi Procopi Llucià de Fotografia, XXX Premis Ciutat d’Igualada, en mostrar les millors instantànies del guardó de fotografia d’enguany.
Mari Carmen Gavilán Navarrete (Linares, Jaén, 1964) és una de les mirades fotogràfiques més singulars sorgides al Sabadell de les darreres dècades. Resident en aquesta ciutat de fa més de cinquanta anys, en fa trenta-cinc que dirigeix el seu propi estudi–taller de fotografia, al barri de Torre Romeu; espai on ha segellat una trajectòria marcada per la constància, la sensibilitat i la recerca d’un llenguatge visual propi.
A Gavilán, la passió per la imatge li ve de la infantesa. Tot just arribada a Sabadell, amb deu anys, aprofitava les sortides al camp per a agafar d’amagat la càmera dels seus pares: una Winar (de resina plàstica) dels anys cinquanta, massissa i senzilla, amb rodet de 120 mm i de només setze preses possibles.
D’aleshores ençà, va aprendre -sense saber-ho- a dialogar amb la llum i la imatge fotografiada. Així, el seu itinerari fotogràfic ve a ser el resultat d’una passió que va germinar molt abans que arribessin els encàrrecs, els concursos i els reconeixements, obrint-se pas a capturar el món abans que no se li escapés; una mena de màgia, la fotografia, que va convertir-se ben aviat en vocació. De jove, va entrar a treballar en una botiga de fotografia, on va aprendre l’ofici durant onze anys de fer uns primers retrats i descobrir les primeres tècniques de retoc. I, el 1991, amb un abast professional prou consolidat, va fer el pas d’obrir el seu propi estudi, ben bé un autèntic laboratori emocional de l’univers fotogràfic. Professionalment ha esta reeixit tot un itinerari que travessa les plurals transformacions del camp de la fotografia: el revelatge en blanc i negre, l’arribada del color i, més endavant, de la química a la digitalització; emperò, malgrat els canvis tècnics, sempre ha estat inamovible la seva il·lusió envers el domini del temps deturat i per l’expressió artística de la imatge.
Tanmateix, on Gavilán ha trobat la seva veritable identitat com a fotògrafa és en el retrat Fine Art -aquella disciplina escassament coneguda fora dels circuits especialitzats, que ultrapassa el registre documental per a posicionar-se en l’esfera de la creació artística- un àmbit que practica amb una sensibilitat extremadament personal. Els seus protagonistes, sobretot, nens i nenes d’entre set i onze anys, constitueixen el nucli més personal de la seva obra. No es tracta de retrats convencionals: són imatges pausades, llòbregues i profundes, que retraten la infantesa com a un estadi de transició, d’una bellesa fràgil i efímera. Aquí, en les seves composicions, la influència de la pintura clàssica es fa evident, tant pel que fa al tractament de la llum com en la creació d’una mena de paleta subtil de colors. La seva obra, doncs, transcendeix la simple captura documental per a convertir-se en una ficció íntima, poètica i plena d’eloqüents silencis, on queda palès que la fotografia Fine Art és més que una imatge, és una història convertida en art.
Paradoxalment, la pandèmia va obsequiar-la amb prou temps per a aprofundir en aquesta línia de treball i experimentar amb colors, textures i atmosferes que donen forma a les seves visions interiors, contribuint a què, per a ella, la fotografia no fos només capturar la realitat, sinó transformar-la en un relat visual capaç de transmetre emocions i estimular la imaginació de l’espectador. Efectivament, en paraules seves: “Cadascuna de les fases d’una realització fotogràfica —idea, planificació, sessió i postproducció— és una oportunitat per a perfeccionar la imatge i dotar-la de significat.
En paral·lel, la seva obra ha començat a ser reconeguda dins dels circuits especialitzats, a partir del 2022, essent distingida en nombrosos concursos per institucions com la Confederació Espanyola de Fotografia, la Federació Catalana de Fotografia, la FIAP (Fédération Internationale de l’Art Photographique) i, recentment, en el Procopi Lluciá 2025, amb la distinció de “Millor Autor” de l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada. I, a propòsit d’aquest darrer reconeixement, una mostra de les obres guardonades ha estat exhibida, aquests darrers dies de novembre, a la Sala Municipal d’Igualada, en la línia d’acostar el seu llenguatge del retrat a tothom, àdhuc promovent la cultura fotogràfica i oferint la incomparable i puntual experiència estètica d’unes realitats -tal vegada- reinventades.
