El passat cap de setmana, amb el clamorós recital teatralitzat “Ocaña, Reina de Las Ramblas”, el Teatre de l’Aurora va estrenar programació de temporada. L’obra, del dramaturg Marc Rosich, amb en Joan Vázquez, com a intèrpret i cantant, i Marc Sambola, a la guitarra i com a director musical, després d’una completa gira per sales i escenaris d’arreu de Catalunya, compta ja amb el Premi de la Crítica 2019, al Millor musical i Millor actor de musical, i el Premi Teatre Barcelona 2019, al Millor espectacle musical i Millor actor de musical.
I, és a propòsit d’aquesta representació, a Igualada; una peça que personalment havia tingut ocasió de veure anteriorment, que de seguida em vaig sentir transportada per un desig inexplicable de rescatar de la memòria -de la meva Barcelona de tombants dels 70’ i dels 80’- a l’Ocaña (José Pérez Ocaña) personatge icònic i veí de l’entorn de La Rambla, resident en un espectacular habitatge amb vistes sobre la Plaça Reial i els terrats de Ciutat Vella.
Ocaña va ser, en moltes esferes, tot un gran artista a qui, des de l’àmbit personal (el personatge) encara és imprecís de definir; dilatadament inqualificable i inconcebible si no el coneixies més o menys de prop. Però que sempre et segrestava l’atenció amb els seus talons, les seves llampants faldilles i els seus estampats mocadors, manifestant –Rambla amunt i Rambla avall- que no tenia res a amagar en cap armari. Això és, una espectacular grandesa, tot un apoderament que es va avançar en l’art de les “performances”, en una època en què ningú no sabia ni què eren. Tanmateix, més enllà de l’estètica i de les seves intervencions artístiques, aquest pintor naïf i també actor i cantant, fidel als seus orígens andalusos, no va tardar a convertir-se en tot un referent per al món homosexual i, el que és més, en un veritable precursor de tota una manera de viure i d’entendre l’amor i la llibertat; això és, un inqüestionable activista defensor dels drets LGTBI, molt abans de donar-se a conèixer el significat d’aquestes sigles.
Per descomptat, la figura d’Ocaña, el mateix personatge, va construir tota una identitat, un subjecte, més enllà de la celebritat, primorós i mordaç, penetrant i satíric en tots els moments del seu disparitat tarannà, herència d’un sòlid ideari anarquista. Emperò, el seu terrible infortuni, per culpa de la combustió de la vestimenta de “Rei Sol” que portava, a les festes de Carnaval de Cantillana (Sevilla) va significar el pitjor dels quadres dramàtics per a aquell que havia estat la major i millor representació d’aquella Barcelona golfa i desvergonyida.
Amb aquest recital teatralitzat, de no més de seixanta minuts, a ritme de copla, amb les plomes i el ventall que no podien faltar; els episodis més rellevants de la vida de l’artista, a “Ocaña, Reina de Las Ramblas”, Ocaña, en la seva llengua vernacla, torna a Barcelona per a descobrir-nos novament molts dels memorables episodis de la seva vida. Un recorregut a través de la seva fascinant biografia argumentada amb les paraules, en primera persona del carismàtic artista que l’interpreta, i tan oportunament acompanyades amb aquelles peces –“Tatuaje”, “Ojos verdes”, “Yo soy esa”, entre altres- musicals que tant van omplir de significat i contingut la seva història. Tot un merescut homenatge a un personatge irrepetible.
Perquè, “Ocaña, Reina de Las Ramblas”, és un viatge a la Barcelona de finals dels 70’ i principis dels 80’; una ciutat que, amb la fi de la dictadura i el suposat adveniment de la democràcia, s’atrevia novament a passejar sense manies, lluint les seves extravagàncies, i reivindicant quasi obsessivament un avenir de llibertat. I aquest és l’elogi a un Ocaña que va ser, al cap i a fi, la personificació dels seus anhels: el meravellós imaginari d’una altra i possible manera d’estimar, de viure i conviure a la Barcelona del dia a dia, de la seva gent, del seu veïnatge i, per extensió, del món de l’art, de la faràndula i de la cultura. En summa, una pretensió o una quimèrica ambició escombrada lentament amb la implementació d’un nou model de ciutat, introduït pel gran projecte Barcelona 92.
Definitivament, l’obra, amb un magistral acompanyament musical i el relat, en si, té aquell magnetisme que fa que els intèrprets connectin plenament amb el públic i aconsegueixin enlluernar-te a través d’un sensacional passeig per les vicissituds de l’itinerari vital de l’Ocaña, amb la seva histriònica personalitat; que ens situen com mai en el context d’una Barcelona que ja no és, i que també va deixar de ser amb el traspàs d’aquell icònic personatge.
