Noves maneres de veure la tele – Pere Prat

N

Marty Mc Fly i Doc Brown eren els personatges d’una pel·lícula rodada el 1985, que avançava el que seria la vida el 2015. Eren tres episodis i es viatjava al passat i al futur. La història utilitza llocs coneguts, però per l’esdevenidor els ha de construir. Van encertar molt. Algunes coses potser hauran d’esperar, o potser no es concretin mai. No hi ha cap cotxe DeLorean que voli, ni cap monopatí que llisqui sense rodes. Però Nike ja diu que posarà a la venda les sabatilles autoajustables, tenim Skype i es pot pagar en aparells que utilitzen l’empremta digital. La creativitat i la innovació són una de les constants en el món econòmic, que evoluciona els nostres hàbits de consum per treure’n beneficis empresarials.
Fa ja uns quants anys que es parla de connectivitat. Però avui no és suficient comunicar-se per telèfon. Es demana accés a la informació. SmartTV, smartphones, tauletes, sistemes de wi-fi, etc. I ja no es vol la televisió d’abans. Les pantalles s’han fet grans, de colors, parabòliques, corbes… i també els horaris, els programes i els espais, els satèl·lits, el cable, la fibra òptica i internet. S’encara un nou desafiament. Es presenta com l’altra televisió. La del segle XXI. La que es pot veure a la carta. Aquella on l’usuari no s’asseu per veure què fan, sinó que decideix què, quan i com vol veure el que li interessa. I això és el que promet la plataforma nord-americana Netflix. La televisió tradicional en línia (emissió amb una graella horària) no desapareixerà. Però les noves tecnologies provocaran un canvi radical que revolucionarà el mercat audiovisual de tot el planeta.
La televisió a la carta exigeix més velocitat i estabilitat de la transmissió de dades. Les grans empreses de telecomunicació es barallen per assegurar-se el control de les infraestructures. Uns despleguen la fibra òptica i altres satèl·lits. Però han d’assegurar la bona qualitat de l’emissió per “streaming” (difusió en continu). També s’està invertint molt per fer créixer la producció. El 2000 a Hollywood, es van produir 140 noves sèries de televisió i 400 el 2015. Creuen que així captivaran el consumidor. I s’hi estan abocant els grans inversors que mouen quantitats ingents de diners.
A Espanya hi ha moltes plataformes que ofereixen la possibilitat de veure sèries i pel·lícules sense baixar-les al disc dur. Una de les més potents i prestigioses és Yomvi, plataforma per internet de Canal+, que ara -arran de la seva compra per part de Telefónica- està integrada en l’oferta audiovisual de Movistar+. Amb tot just quatre anys (va néixer l’octubre del 2011), ha demostrat que el gran secret d’aquesta oferta està en la mobilitat. Veure el que vulguis, on vulguis (televisió, PC, tauleta, telèfon…).Diuen que tenen més de tres milions de descàrregues setmanals i més d’un milió de dispositius connectats. Unes xifres que demostren un canvi d’hàbits en l’audiència. També hi ha Wuaki, empresa creada a Barcelona i present a gairebé tot Europa, que té més d’un milió i mig d’usuaris. Explica que té més de 1.500 pel·lícules en el seu servei de subscripció.
Tot això comporta una nova forma d’entendre la vida. També de com fer la publicitat. Es modifiquen els hàbits de consum. Abans ningú estava disposat a sacrificar el cotxe. Donava mobilitat. Ara aquesta es pot fer des de la pròpia llar. Però també costa diners. I aquests s’han de treure d’altes despeses. Per això redueixen el pes de la cistella de la compra productes com l’alimentació i el tèxtil, que abans eren elements necessaris i que donaven estatus social. Avui, en canvi, es pot anar vestit amb parracs, però si es disposa del darrer giny telefònic i d’una tablet connectada al wifi, hom es pot considerar el rei del mambo. I és que els conceptes de llibertat i despesa s’han modificat molt. Els interessos per seguir colonitzant la ment del ciutadà continuen. Aquell pa i circ dels romans, s’ha transformat. Però es continua cercant com seguir fent la mateixa feina. I els diners que s’hi aboquen, fan realitat unes coses, mentre d’altres, potser més importants, segueixen a l’espera.
Pere Prat