L’esforç per superar els efectes de la pandèmia està molt condicionat per l’EU i el Banc Central Europeu. Però les inversions territorials i els projectes subvencionats seran decidits pels governs nacionals. I Catalunya no està ben posicionada. S’ha perdut la vessant financera amb la desaparició de les Caixes d’Estalvis i les maniobres a Caixa Bank i Banc de Sabadell. Només queden tres empreses del Ibex 35 amb seu al principat. Malgrat continua l’esperit emprenedor de la petita i mitjana empresa, això és totalment insuficient per acollir, en condicions dignes, a les noves generacions de joves que accedeixen al món del treball, per molt preparats que vinguin.
El virus que ha provocat aquesta situació no és la covid, sinó el transvasament que s’ha produït vers Madrid, que en la seva triple dimensió, executiva, legislativa i judicial, ha centrifugat la despesa i ha integrat els ingressos. L’efecte capital fa que les empreses, especialment les multinacionals, prefereixin tenir les centrals prop dels centres de poder i d’influència. El 44,5% de les empreses de més de mil empleats tenen la seu a la Comunitat de les cinc estrelles. El 85% del valor afegit brut ve del sector terciari, mentre que la indústria només aporta el 10%. El pes del Sector Públic Estatal (a Madrid hi ha 150.000 funcionaris de l’Administració Pública, Ministeris, Forces Armades, Cossos de Seguretat, Administració de Justícia, Seguretat Social, Banc d’Espanya i els seus consorcis associats). Són de les més altes categories i emoluments més alts. I s’hi ha d’afegir els grans bufets legals, de comunicacions i mitjans de comunicació que “viuen” de la proximitat del poder.
No és d’estranyar que les adjudicacions de caràcter públic, que es nodreixen dels Pressupostos Generals de l’Estat “caiguin” sovint en aquest cercle d’amistats. Segons dades de la Plataforma de Contractació del Sector Públic, organisme depenent de l’Estat, d’un conjunt de 110.000 licitacions analitzades, un 72% corresponen a òrgans de contractació ubicats a Madrid, que en termes de valor suposen el 87% del total contractat. Així que la comunitat que té un PIB del 19,2% del total de l’Estat, s’emporta el 60% de les licitacions. I ja no parlem de les infraestructures i comunicacions de tota mena o dels “avantatges” fiscals que dona tant a empreses com a persones, per acabar d’adobar aquest “cocido madrileño”.
Aquest pol d’atracció al servei de les oligarquies, amb el suport de l’estat, fa temps que castiga al Principat. Però no tot és mèrit seu. Mentre es discuteixen on s’aplicaran els fons Next Generation de l’EU, ací fa temps que estem amb governs provisionals. No sembla que els nostres dirigents pensin en l’economia i demostren una incapacitat per aglutinar el país davant els reptes que tenim plantejats. Per això en cada bugada perdem un llençol.
