Professionalment, es dedica a dirigir projectes tecnològics però en l’oci sempre l’ha apassionat la música, la lectura i l’escriptura. S’ha format com a escriptor a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès i ha publicat diversos relats en revistes i antologies. Ha estat guardonat en diversos premis, el darrer dels quals, la menció d’honor del jurat del Premi Bagaleu de Novel·la Curta de Ficció Climàtica. És fundador i codirector de la revista ‘Narranación’, de contes i relats il·lustrats. Recentment, ha sortit publicada la seva novel·la ‘L’últim dip’.
A finals de novembre vas presentar a Igualada la teva primera novel·la ‘L’últim dip’. Ens en pots fer cinc cèntims?
És una història que transcorre en un petit poble de Catalunya, l’any 1807 -un any abans de la Guerra del Francès-, un moment de la història amb grans canvis a nivell europeu i el contraposo amb un poble que vol mantenir les tradicions i les coses com sempre s’han fet. La trama de la novel·la parla de la “senyora” del poble, la propietària de totes les terres, que s’està morint. El protagonista és un jove clergue que arriba al poble per donar fe del decés en el moment que esdevingui però es troba amb un seguit de morts misterioses, en què els cossos apareixen sense sang i tothom parlar d’un dip, un ésser mitològic.
Com et vas inspirar per crear aquesta trama?
Fa molts anys vaig publicar un relat sobre dones d’aigua i vaig veure que la mitologia catalana m’atreia molt. Vaig fer una llista dels personatges que més m’agradaven i un d’ells era el dip, perquè desconeixia que a la mitologia catalana hi hagués un gos de l’infern vampíric i fins i tot, per a algun autor, canvia-formes. A partir d’aquí, la primera idea va ser contraposar la fe, la mitologia, les coses que ens han ensenyat que hem de creure, contra la raó i va ser quan vaig veure que m’anava molt bé una trama tipus ‘Cluedo’, en què començava a haver assassinats i tothom podia ser culpable. També és buscada l’època en què està basada la novel·la perquè és un moment de canvis a la societat.
Ha estat fàcil poder-la tirar endavant?
El més difícil d’arribar a les editorials és que et llegeixin i costa arribar-hi. Però amb els anys que porto amb la revista, he anat coneixent gent i, tot i que això no vol dir que ho hagi tingut més fàcil, sí que m’hagin llegit. Tenia molt clar que volia publicar la primera novel·la en una editorial independent i així ha pogut ser.
El mes de setembre vaig presentar-la i ara ja n’ha sortit la segona edició i està funcionant molt bé. Avui divendres seré al programa MésNit de 3Cat presentant L’últim dip.
A part d’aquesta novel·la, que és la primera que publiques, tens altres escrits?
Jo vaig començar fent relats, una temporada vaig dedicar-me als minirelats i després ja més llargs. També tinc unes quantes novel·les escrites però no publicades.
L’escriptura és una part important de la teva vida?
Sí, molt important. Sempre m’ha agradat molt llegir i també escrivia, però només per a mi i ho tenia desat en un calaix. Vaig estar molts anys tocant amb un grup de música, Albatros -amb qui vam treure tres àlbums-, en què componia i feia lletres i quan vam deixar-ho vaig quedar com orfe, la meva creativitat no tenia sortida. Com que sempre havia volgut escriure, ho vaig provar i vaig veure que m’agradava. Vaig començar a formar-me, a practicar… i fins avui.
Ets creador de la revista ‘Narranación’. Com la definiries?
‘Narranación’ és un projecte bonic perquè és un projecte col·laboratiu, això vol dir que no hi ha cap mena d’intenció comercial al darrere sinó de promoció i va néixer precisament per a això. Com que justament jo tenia al calaix material escrit guardat i els dos companys, el Marc i la Tere que són creadors també de la revista i són il·lustradors, també tenien dibuixos al calaix, un dia parlant amb el Marc vaig dir-li: jo vull fer un fanzín que doni sortida als meus textos i a les teves il·lustracions. I el fanzín inicial es va convertir en una revista i vam pensar de fer-la col·laborativa: dir a autors i autores d’Igualada que aportessin material seu i d’aquesta manera convertir-la en una plataforma de llançament. Vam contactar amb escriptors i il·lustradors locals, vam fer parelles i cada parella va crear un relat il·lustrat. Amb això i afegint-hi un article, un monogràfic sobre la persona que fa la coberta, un còmic i altre contingut, vam fer la primera revista ‘Narranación’, ara fa deu anys. El projecte ha anat creixent sense perdre l’essència inicial però ara ja compta també amb col·laboradors d’arreu de Catalunya i de fora. És una revista que surt un cop l’any, el mes de gener, i té una tirada de 300 exemplars el dia de la presentació i posteriorment se’n tiren uns dos-cents més.
Qui esteu al capdavant?
Som quatre persones: jo mateix i la Laia Rubio que ens dediquem a contactar, a la selecció i revisió de textos, a les xarxes socials, fem el programa de ràdio, taules rodones… Després hi ha el Marc González i la Teresa Suau que són il·lustradors i dissenyadors gràfics i són qui fan la maquetació i triatge de les il·lustracions.
Com la doneu a conèixer?
En ser una revista col·laborativa, totes les persones que hi van participant ens fan d’altaveu. També és imprescindible per a nosaltres, ser presents a la Llibreria Gigamesh, a Barcelona, que és el temple del gènere fantàstic, de terror i ciència-ficció. Ser allà et posa al món.
Com financeu la revista?
Inicialment ho fèiem amb els nostres diners, però molt aviat va arribar el moment que amb la venda de la revista podem finançar la següent. Enguany però, hem fet una ‘aixeta’, que és una plataforma de micromecenatge catalana cent per cent, amb una comunitat petita però molt efectiva. Les aportacions assolides ens han permès per a la propera revista, la número 11, canviar-ne el format, fer-lo més modern, més gran, amb més pàgines. També, des de fa uns anys, rebem una petita subvenció de l’Ajuntament.
La revista té una línia editorial?
Als inicis no, era bastant lliure, tant la temàtica com l’idioma els aportaven els creadors de cada relat. Ara ja sí que estem anant a què els relats siguin el català, excepte els autors convidats que cada revista n’hi ha un en anglès i un en castellà. I hem fet un viratge de manera natural cap al gènere fantàstic i de terror.
