El divendres, el capelladí Milton Salazar va iniciar els concerts de Músiques de Butxaca d’aquest 2018. Acompanyat d’Àlex Almirall, piano i saxo, Carles Guilera a la guitarra elèctrica, Andreu Dalmau, baix, i Pol Mitjans, bateria, ens venien a presentar el primer disc d’en Milton, Yelow Hope.
El primer que em va sorprendre d’ell és la seva veu. No és una veu potent, ni sembla d’entrada especialment espectacular. No vull dir que la tingui dolenta, sinó que em sembla que és més aviat una veu feta per la balada, per la melodia tranquil·la, pels secrets dits a mitja veu. Cafè calent, mitjons de llana, tot a mitja llum, potser una llar de foc cremant, i pluja al carrer, mentre ell guitarra en mà va explicat els seus racons i els seus amagatall més íntims… Sense preses, a poc a poc, sense alçar la veu.
Tot i això, encara que pugui sembla contradictori, a mi em van agradar molt més quan van atacar les peces més ràpides, les més animades. Em van semblar fresques i alegres i amb prou empenta.
Pel que fa a les cançons més pausades, les lentes, m’hi va faltar en la majoria (no en totes) alguna cosa que no sé acabar de definir. Se’m van fer un xic feixugues, una mica difícils d’empassar. Em va semblar que m’hi faltava un xic de lluentor, un pèl de claror, alguna cosa indefinida (vaja, vull dir que jo no se com definir) que les fes més passadores, més lluminoses.
En fi!, no passa res. Tant el Milton com els seus companys són molt joves i trenen un gran i llarg camí pel davant, i vist el que vàrem veure, estan només a un pas de l’excel·lència, la tenen a tocar, ja quasi bé hi són.
Els toca treballar i cremar hores i hores damunt dels escenaris, clar. Però estan encarats i ben encarats i no dubto que de seguida hi seran. Bé, de fet, no s’hi és mai en una perfecció total i absoluta (per sort…!).
Espero que la propera vegada que els torni a veure, m’estimulin més del que ho varen fer el divendres. Segur que sí!
Pep Tort
