Jornada Inoblidable – Josep M. Carreras

Mentre pujava cap a Forès, on m’havien assignat un lloc de suplent de la mesa, sentia per la ràdio la veu emocionada de la Sílvia Còppulo que entrevistava un home que s’havia desplaçat des del sud del Brasil per venir a votar. Si hagués trobat algun impediment, hauria anat a Buenos Aires. Un altre testimoni que em va frapar va ser el d’una senyora que es va desplaçar de Xangai a Tòquio per votar, amb els inconvenients que comporten els visats, el preu de avió, etc. Constituïda la mesa de Forès després de resoldre uns petits problemes informàtics, vaig retornar a Santa Coloma per incorporar-me a una de les taules de recollida de signatures. Molta gent no n’estava informada, però quan explicaves que es tractava de presentar una denúncia als organismes internacionals contra el govern espanyol per les dificultats que posava a l’exercici del dret fonamental de votar, tothom s’hi apuntava. En alguns moments, la taula es feia insuficient i es varen formar cues tot i haver-hi quatre fulls simultanis de signatura. L’ambient general era festiu, com no havia vist en cap altra votació anterior. En les escapades que vaig fer a l’interior de l’institut, vaig poder veure moltes famílies amb nens, que immortalitzaven el moment fent-se fotos en el moment de la votació. “És un moment històric -deien- i volem guardar-ne un record”. Molts feien broma de la prohibició del govern. Hi havia de tot menys por. Em varen comentar que una àvia de Passanant de 103 anys s’havia fet portar des de Barcelona per poder anar a votar al seu poble. No vaig poder-ho comprovar, però sí que vaig poder veure molts avis amb dificultats de desplaçament que anaven acompanyats de fills i néts per dipositar el seu vot. Alguns feia anys que no els veia per carrer, però varen ser-hi. Sovint ens arribaven notícies de tot arreu: “Ja han votat un milió i mig de persones”, “Ja arribem als dos milions”… Tot això feia més suportable el fred que el vent de tramuntana ens feia penetrar fins als ossos. Ja frisava per la pausa del dinar per veure què deien a la televisió. L’ambient era normalíssim a tot arreu. Cap incident, excepte l’anècdota de Girona on als fatxes els va sortir el tret per la culata. Al contrari: arreu es veia un ambient de festa i alegria. Em va emocionar l’avi que va dir que després de votar aniria a l’enterrament de la seva dona. Molta gent gran tenia els ulls brillants. Votaven pels que ja podien fer-ho. Jo crec que per a ells aquest dia es va acabar la Transició. A l’hora del recompte vots, l’Institut es va omplir. Havia votat més gent que en les eleccions on hi havia hagut la participació més nombrosa. I la immensa majoria havia votat pel Sí-Sí. Cada vegada que cadascuna mesa acabava el recompte, tothom aplaudia amb ganes, conscients que tot i no ser la votació definitiva, marcava una fita històrica. Hem iniciat una altra època, diguin el que diguin aquells que han volgut treure-li importància i fins i tot han parlat de “fracàs”. No hi ha pitjor sord que el que no hi vol sentir ni pitjor cec que el que no hi vol veure. I el que vàrem sentir diumenge, el comentari més freqüent, era que “això no hi ha qui ho pari”. Josep M. Carreras