Flam de la casa – Miquel Saumell

Encara que no ho he comprovat intueixo que en el món endreçat (Europa, el Canadà, els Estats Units, el Japó, etc.) el sector alimentari deu ser dels més regulats que hi ha, fins al punt que, tot sovint, alguns tenim la sensació que patim un excés regulatori, que estem sotmesos a un intervencionisme excessiu. I parlo del sector alimentari entès en el sentit més ampli, és a dir, el que comprèn tota l’activitat econòmica que va des de la producció agropecuària (incloent, per exemple, les granges de gallines, el món del vi, la pesca i totes les industries i activitats relacionades), sense oblidar l’estricta normativa sobre envasament, transport i distribució, fins a tot allò que, com a consumidors finals, ens és més proper, com per exemple la regulació del sector de la restauració. Vull suposar que tota aquesta normativa no és fruit del caprici dels poders públics, encarnats en els legisladors i els governants, ni tampoc dels funcionaris de les diverses administracions públiques que tenen l’obligació d’aplicar la normativa. M’agradaria creure que aquest intervencionisme és només el resultat d’una voluntat honesta de servei públic, és a dir, la de vetllar per la nostra seguretat alimentària i el benestar general dels ciutadans. Ara situem-nos en un restaurant qualsevol a l’hora d’escollir les postres, quan llegim a la carta que tenen “flam de la casa”. Llavors molt sovint es produeix una situació que segur que també heu experimentat, quan es presenta la mestressa o l’encarregat i ens diu amb cara orgullosa de satisfacció que “el flam és de la casa, el fem nosaltres”. Com volent dir, o almenys així ho interpreto, que el seu flam és de la màxima garantia, donant a entendre que si el flam fos de la marca ics no oferiria tanta qualitat com el que ens estan oferint ells. Doncs bé, sempre que em trobo en una situació com aquesta, i m’hi trobo sovint, em pregunto quin mecanisme mental fan servir els restauradors, cuiners i cambrers, per utilitzar com a únic argument de venda que el flam “és de la casa”. Perquè, fixeu-vos-hi bé, no et diuen que el sucre l’han anat a buscar a la quinta forca o que els ous són d’unes gallines del pagès del costat que no estan gens estressades, sinó que es limiten a argumentar-te que el flam “és de la casa”. Naturalment que només puc parlar per mi, però us puc ben assegurar que si el lloc on sóc no el conec ni en tinc referències prèvies, quan em diuen que el flam “és de la casa” ja sé del cert que, per si de cas, aquell dia no menjaré flam. Miquel Saumell