Si bé l’ànima de Lisboa es manté viva als seus barris més antics, els de sempre, aquells que preserven, a més del seu encís, la seva veritable autenticitat, amb les marques identitàries més arrelades; una nova escapada de Lisboa, després de més de dues dècades d’haver visitat l’Exposició Universal de 1998, m’ha permès en dates recents de descobrir quines són – ara, que no en aquell moment- les destinacions més emergents que et presenta aquesta capital atlàntica de les històriques gestes d’ultramar.
Això és, la versió d’una més transgressora contemporaneïtat de la vella Lisboa t’espera al costat del riu Tajo (Tejo), a l’entorn del que abans havia estat un vell suburbi industrial, una amplíssima zona de noves construccions -i algunes rehabilitades- encarada magistralment sobre aquelles les riberenques aigües. Aquí, en una vasta extensió del territori lisboeta, s’imposen de manera espectacular una infinitat d’arquitectures avantguardistes que tenen com a font d’inspiració temes i motius de caràcter estrictament marítim, majoritàriament ideades des d’una òptica ecologista.
Si prens com a punt de partença l’Estació d’Orient (Estação do Oriente), amb la seva enorme estructura de volta, una testimonial obra de Santiago Calatrava, a cel obert tot és una invitació a un recorregut pausat amb singulars ofertes turístiques i de restauració que, enmig d’algunes sorprenents expressions populars d’art urbà, et proposa de descobrir el Teatro Camõe; el grandiós Oceanari de Lisboa, un aquari que no te l’acabes; la Passarel·la aquàtica del Caminho da Água; el Jardí Garcia d’Orta, ple d’exòtiques plantacions tropicals; el Pavelló del Coneixement (Pavilhão do Conhecimento); el Centre comercial i recreatiu Vasco da Gama, amb una insòlita teulada de vidre d’unes sensuals formacions, etc. Tot plegat un impressionant complex d’arquitectures que van molt més enllà de les construccions contemporànies, una circumstància que concedeix un colossal aparador futurista, a l’entorn del Parc de les Nacions (Parc das Nações).
Emperò si hi ha una mirada atenta i imprescindible, aquesta és aquella que et suggereix l’imponent Puente Vasco da Gama, el gran emblema de l’Exposició Universal del 98: una estructura quasi infinita que visualment se t’escapa en la distància per sobre del Tajo, des del punt on veus inaugurar els seus primers passos, als peus de la immensa torre del mateix nom que acull un hotel de luxe. Això és, sobre l’Estuari del Tajo (causa de nombrosos problemes mediambientals, al seu moment), a l’àrea coneguda com la Gran Lisboa, aquesta extraordinària construcció de formigó armat i atirantada, obra de Michel Virlogeux, Charles Lavigne i Armando Rito, ha estat considerada tot un referent de l’enginyeria més avançada en fer possible la connexió entre els veïnatges de Montijo i Sacavém; essent construïda el 1995 i inaugurada el 4 d’abril de 1998, amb motiu de la gran Exposició, en commemoració dels 500 anys de l’arribada del Vasco de Gamma a l’Índia. Ateses les seves dimensions, fins fa poc el Puente Vasco de Gama ha estat el pont més llarg d’Europa, amb 17,2 quilòmetres (12.345 m de viaductes i 4.840 m d’accessos), dels quals 10 travessen les aigües de l’Estuari, i una amplitud via transitada de 30 metres. El projecte de la seva construcció parteix de la perspectiva d’esdevenir una efectiva alternativa a l’habitual nus viari del ja existent Pont 25 d’abril, amb la finalitat d’encabir-hi tot el trànsit rodat més enllà del centre de Lisboa, abraçant les direccions de nord-sud del país.
