Absolutament fascinant. Faig servir el mateix encapçalament de la setmana passada perquè les descobertes filològiques que estem fent gràcies a l’aparentment inofensiu concepte de fraccionament ens estan fent xalar com poques vegades.
A la peça anterior vam repassar els dos extrems d’aquesta família més nombrosa del que sembla a primera vista (una seixantena de membres): els més desconeguts i els més habituals. Ens queden, doncs, els… Bé, no sé ben bé com dir-ne, perquè cada un té una peripècia particular.
Començaré, per exemple, pel verb infringir. Què té d’especial? Doncs que és un d’aquells mots que a bona cosa de parlants els costen de pronunciar, probablement per influx del molt pròxim infligir. Per què, essent tan semblants, l’un porta una N afegida i l’altre no? En realitat l’explicació és molt senzilla (es deu a l’etimologia), però la pregunta ni tan sols seria pertinent, perquè infringir (‘Violar un pacte, una llei, una regla; transgredir’) i infligir (‘Aplicar una pena a algú’) no tenen gran cosa a veure; de la qual cosa en concloem que els aspectes sonors o fonètics tenen força més rellevància que no ens pensem.
Més curiositats. Alerta que aquesta és grossa, eh?: el substantiu refrany. Del llatí popular refrangere, refet sobre el clàssic refringere. Oi que no ho hauríeu dit mai? Doncs ves per on, un mot tan atàvic com refrany té una relació directíssima (en aquest cas via verbal: frangere, ‘trencar’) amb la fracció.
Vaig acabant. Completen el paisatge singular de la família el substantiu efracció, gens conegut en la vida quotidiana però segurament habitual per a lectors de novel·la negra i seguidors de la crònica de successos perquè és el mot que designa l’acció de ‘forçar una porta o finestra per accedir il·legítimament a un domicili’. “Cap senyal d’efracció?” és una cosa que volen saber els comissaris quan els seus agents els expliquen la mecànica del delicte.
I finalment la medalla al més original de tots és per a un arbust conegut amb els noms de ‘vern menut’ o ‘vern bord’ que també rep el de fràngula “a causa de la fragilitat de la seva fusta”.
A l’article esmentat al principi suggeria la possibilitat de redactar una paràbola moral a partir de les evocacions (fractura/factura, fragor/batalla) que alguns membres d’aquesta família evoquen. Una setmana després, veient el que passa a la sala del tribunal en qüestió, constato que no val la pena perquè, una vegada més, la realitat supera la fracció.
