Després del 9N (som en el 10 eNa) – Francesc Ricart

Ja hi som, ja som al dia després, o als dies de després del 9N. Aquest diumenge de matí plujós esdevindrà una de les icones de les nostres vides que emmarcarà els fantàstics voluntaris, d’una responsabilitat radical; ens recordarà l’emoció viscuda dins dels col·legis electorals i a fora, a les taules de denúncia contra el govern espanyol; i sobretot ens encomanarà l’exercici de democràcia responsable dels participants: algú havia viscut abans un moment tan intens com el de l’aplaudiment mutu dels voluntaris i els primers ciutadans adreçant-se a les urnes? Memorable. A aquestes alçades ja heu llegit i valorat els resultats de la magnífica jornada de la consulta, -ai!, no, del procés participatiu-, i també heu valorat les valoracions dels qui en saben. Ja han passat cinc dies del dia 9, ja som en els dies de ressaca, de la ressaca d’ingesta de nouena. Sí, ja som en temps de 10 eNa, en què hem de viure i assolir els pressupòsits d’aquests anys que havien de cristal·litzar en una Consulta que ha quedat en un producte de menys gruix, però amb la funcionalitat suficient per continuar la via cap a la Independència. I arribo al desenllaç, a la colossal xifra de més de 2.250.000 paperetes dipositades a les urnes de tot Catalunya, sense comptar les de l’estranger i les dels qui poden votar encara fins al 25 de novembre -dilluns hi havia cua al Palau Robert. A Igualada, més de 15.000 i més de 40.000 a l’Anoia, unes quantitats molt importants, gairebé com les de participació de les municipals, apuntaven la nit de diumenge persones significades del nostre món igualadí, recordant que, a més de les dificultats “ambientals” d’aquest procés participatiu, no hi havien participat els votants dels partits unionistes. Ningú, doncs, no ens pot aigualir el significat dels resultats tan extraordinaris, ni és de justícia que veus interessades que han fet tot el que han pogut i més per prohibir-nos de consultar el poble català ens recordin que hi ha molta gent que no va anar diumenge a votar i que farem bé de rebaixar la nostra eufòria. Doncs ja l’hem rebaixada. Ara, a l’inici dels 10 eNes, ja estem en dansa per trobar com s’ha d’arribar a l’escenari desitjat, el de la Declaració de la Independència fruit del procés pendent i esperat: unes eleccions amb caràcter plebiscitari que obrin les portes a la culminació del procés. En la rebaixa, en aquests moments, també hi ha qui pot afegir ja la incertesa de com anirà tot plegat, és a dir, com s’arribarà a la majoria parlamentària a favor de la Independència: llista unitària?, acord de mínims dels partits en els seus programes electorals..? I encara, en clau positiva, saber el paper que hi han de continuar jugant l’ANC i Òmnium, per exemple. En qualsevol cas, el 9N per a molts, per a una majoria clara i contundent no té retorn, per convicció i per necessitat. Aquesta majoria entén encara més des de diumenge que la independència és l’oportunitat per fer un país millor, i que cal assolir-la de manera inajornable davant la precarietat social i patiment de tanta gent. Per si falten arguments -els unionistes no en tenen- aquesta majoria sap que no hi ha sortida possible sense la independència, que no es pot acordar res amb el PP, “l’hereu ideològic i biològic del franquisme” (com deia V. Partal a Vilaweb), sabent que aquests “hereus” mai no ens reconeixeran com a subjecte polític, sempre ens negaran la sobirania, el seu gran argument per continuar tractant-nos com a súbdits. Des de l’ANC ja ho dèiem: el 9N és només el principi. Ara va de debò, res ja no serà simbòlic només; des d’ara hem de trepitjar ferm, conquerint el futur, des del potencial acumulat els Onzes de Setembre, des de l’èxit del Procés participatiu. Ara és l’hora de continuar amb l’esperit d’Ara és l’hora escampat fa setmanes per Òmnium i l’ANC: és l’hora dels 10 eNes fins a la solució final. Francesc Ricart