«Ens costava el format dels certàmens; pagar amb “visibilitat” als músics i obligar-los a competir»
«

Entrevista al grup musical anoienc “Les Pastes de la Iaia”.

17 de març de 2024

Les Pastes de la Iaia toquen el dos sis anys després de la seva creació. Amb la Lola, l’Albert i l’Eduard, 3 dels 9 integrants del grup, fem un repàs de la història dels músics anoiencs, que recentment han tret el seu últim i darrer EP “Toquem el Dos”. Música reivindicativa, amb fons còmic i alegre, que neix de l’afany de fer concerts i passar-ho bé dalt l’escenari.

Com us vau conèixer?  En quin moment decidiu ajuntar-vos per fer un grup de música?

Albert Boix: El Biel i jo volíem fer un grup perquè teníem ganes de tocar. Era el 2018, havíem trobat dos concerts i vam fer un grup per aquests concerts.

Tots: Vam anar trobant a gent, però ens faltava una guitarrista que comencés amb la lletra C, ja que les nostres inicials juntes eren “Placebo”. No la vam trobar i vam agafar la Mireia que es coneixien amb la Lola. En general, tots ens coneixíem bastant o de l’Escola de Música, o de la Josa.

D’on ve “Les Pastes de la iaia”? 

Al primer concert ens van publicitar com a Redox, però vam veure que ja hi havia un grup que ja es deia així.

No teníem local i assajàvem a casa l’àvia de la Mireia, que tenia un garatge superxulo, vintage…  La Rita (l’àvia de la Mireia) cada diumenge a la tarda quan assajàvem ens portava palmeres, croissants…  Tot de pastes.  I d’aquí el nom.

Quins integrants hi ha al grup? 

Ha anat canviant, ara som 8, però el disc l’han gravat 9.

El Biel Jorba és al piano, l’Eduard Torres posa la veu i el violí, la Lola Bosser toca el baix, l’Omar Salcedo toca el trombó, el Pau Sanuy és a la bateria, la Magalí Baulida està amb la guitarra, la Mireia Castells també amb guitarra, l’Albert Boix a la trompeta i el Roger Solà toca el clarinet i el saxo. La Magalí ho va deixar, però també va participar en l’EP, i el Roger es va afegir una mica més tard.

Aquesta és la formació estàndard, però hi havia una cançó on ens canviàvem els instruments, ho vam fer a diversos concerts.

Quins objectius teníeu quan vau crear el grup?

Fer alguns concerts i poder tocar en públic, no aspiràvem més que això.  I més endavant també vam voler fer discs, però continuar fent el mateix; fer concerts però amb cançons pròpies.

En quin moment feu el pas de fer versions a compondre cançons pròpies?

La Lola un dia es va llevar i va dir “he fet una cançó que podria anar bé per Pastes.”  Ens vam anar animant i quan ja teníem unes quantes cançons vam fer un disc. La primera vegada que vam tocar una cançó pròpia va ser en un concert de Nadales a la Sagrada Família; vam tocar “Perdó Shakespeare” i la nostra versió del “Patge Faruk”.

Sent tanta gent deveu tenir referents i estils musicals molt diferents, com trobeu un acord? 

Lola Bosser: Les cançons les faig jo i ja penso “aquesta serà un ska o aquesta…”, quan vull fer una cançó graciosa, segurament serà ska perquè pots posar coses molt divertides. Però en general, busco que quedi bé amb la formació.

T: Mai hi ha hagut un criteri unit de quin estil tenim, hem fet molts estils diferents, des del folk, al pop, al rock i el rap. El fil conductor era la comèdia, l’estil musical quedava en segon pla.

L’últim concert va ser l’octubre del 2022; per què deixeu els escenaris?

No es va decidir, vam estar un any sense tocar i vam dir que ho deixàvem. Al final som 8 persones que han canviat molt les nostres vides; quan vam començar,  estàvem tots a Igualada o pels voltants, tots podíem més o menys assajar, i teníem el mateix objectiu, que era fer algun concert i passar-nos-ho bé. Molts del grup s’han professionalitzat més amb la música i hi havia visions diferents del que volia ser el grup. Costava ser-hi tots per assajar, hi havia gent que no es volia comprometre a assajar i a buscar concerts si no era per buscar una cosa més professional, amb un “catxe” més alt; hi ha altra gent que hagués volgut continuar tal com estàvem però amb un compromís de tothom; i hi ha gent que directament estava cansada.

Per tant, va ser fruit d’un procés natural…?

Sí, vam quedar un dia per i formalitzar-ho. Allà vam veure que teníem diners acumulats -que va ser una sorpresa per tothom- i clar, repartits entre vuit o nou donava poc per persona.

LB: Jo ja tenia unes cançons fetes que em venia de gust que sortissin i llavors vam decidir gravar.

Com definiríeu el vostre darrer i últim EP “Toquem el 2”? 

És una petita part del que havia de ser el segon disc, hi ha cançons de protesta, de queixar-nos de les coses… Som nosaltres queixant-nos de coses que ens semblen fatals, com el tema dels polígons, de Manresa -que ens sembla fatal, Manresa-. I “’Xafa’l” que literalment va d’aixafar coses que no ens semblen bé. També hi havia cançons queixant-nos dels Estats Units, del canvi climàtic una altra vegada…

Hi ha moltes coses que al final no han sortit a la llum, “Debajo de l’Abeto” era una nadala a on ens queixàvem de la policia. Han sortit les que ja estaven més fetes.

Quin ha estat el procés creatiu de l’EP?

LB: Tinc una manera de compondre molt marcada, quan faig una cançó penso en el que farà tothom.

La majoria de les cançons les ha fet la Lola i tothom ha estat bastant receptiu, ens sentíem identificats amb el que escrivia. Durant les vacances de Nadal vam fer uns cinc assajos, vam canviar algunes coses per estar tothom més còmodes, i després ja vam gravar amb el Toni Vilaprinyó i va anar molt bé.  Al primer disc sí que vam tenir una experiència bastant desagradable.

D’on neix la portada?

LB: La portada és de la meva amiga Patri -jo ara estic en un altre grup i l’he conegut allà- sabia que dibuixava i que era superprofessional; en dos dies ens ho va fer.

Això és una cosa que hem après, que quan vols fer una cosa s’ha de fer amb gent professional. Ens va passar d’anar amb coneguts, que potser semblava que estaven molt predisposats, però si vas amb algú professional que no et conegui, si t’ha de dir que no et diu que no, i si diu que sí, fa la feina quan toca.

Tant el disseny de la portada com amb la gravació va anar superbé. A més la Patri va ser molt receptiva, perquè el seu estil hi és, però també veus l’estil de pastes, els colors surten d’una cortina que hi havia al garatge.

Portada dissenyada per Patri Ig: @patry_art

Aquest EP agafa un to més reivindicatiu…

Eduard Torres: Realment pràcticament totes -o quasi totes- les cançons del grup són reivindicatives, el que passa és que al primer disc la reivindicació no es veu a primera vista, perquè hi ha la comèdia al darrere. Però quan entres a veure què diu la lletra, sí que es fa més explícit.

“Res a Manresa” i “Polígon” parlen de problemàtiques que afecten la comarca, quina és la finalitat?

Les coses que critiquem a les cançons estan allà, no ens les inventem nosaltres, qui vulgui escoltar els missatges que circulen i les queixes, només ha de parar l’orella. Tampoc volíem ser vehicles de cap mena de moviment, ni res, simplement aportar. No ens ho posarem com a bandera perquè ens preocupa, però no som superactius com a grup.

Esteu contents amb la rebuda que està tenint l’EP?

No en tenim ni idea de quina rebuda està tenint, familiarment, molt bé. Tenim amics que pregunten si farem un concert, ja els hem dit que no, el comiat és l’EP.

Al llarg de la vostra trajectòria us heu sentit acompanyats per la comarca? Tant des de les institucions com per part del públic.

No gaire, inclús des del públic, entre amics se sentien comentaris que feien enfadar, com “no, un altre cop pastes no”… Però bé, en general sí que venien amics i estava bé. Però era “un concert, no ens passem”. Comparàvem amb altres grups de la comarca i hi ha gent que els veies a tot arreu, però no passa res.

Les institucions buscaven tenir un grup més i pagar poc, però, vaja, ara també tenen problemes per trobar grups locals, tant a la Coll@nada com a l’Ajuntament. Sí que és veritat que hem tocat una mica a tot arreu, un any tocaves a l’Anòlia, un altre a la Coll@nada… També hem tocat a Calaf, a Igualada, a Sant Genís, a Orpí, a Barcelona…

El que passa és que les Pastes no era un grup de festes, llavors és difícil, era una proposta una mica estranya i també és normal que una associació o un ajuntament pensi que contractar un grup com nosaltres és una mica arriscat, perquè al final la gent vol saber-se les cançons i ballar-les, i no som un grup de versions.

Què en penseu del panorama musical a Anoienc?

Quan estàvem més actius sí que hi havia uns quants grups com nosaltres, hi havia Jokb, Xillona, Lluna plena, B-back, Contra Corrent, Against The Flow… Ara sembla que no n’hi ha tants com abans, sí que van fent coses, però de tot el moviment amateur musical que hi havia, quasi que ja no hi ha res.

A què creieu que es deu? 

Perquè la vuitena vegada que veus el mateix grup, encara que tinguin un repertori diferent, o hagin canviat l’espectacle, la gent s’acaba cansant. És relativament factible fer concerts per la Anoia, però sortir-ne ja és una cosa completament diferent. Si no et coneixen ja entres amb temes de mànagers, i no hi hem volgut entrar mai. Sortir de l’Anoia ja era com massa seriós, hauríem de tenir un objectiu diferent. I hi ha molts grups igualadins que els passa el mateix, a Xillona l’objectiu era el mateix, “tocar perquè ens caiem bé  i perquè ens ho passem bé a l’escenari”.

Falta de confiança institucional potser?

Generalment, hem tocat a bastants llocs, si ets d’Igualada o de l’Anoia hi ha oportunitat, perquè saben que si portes Les Pastes de la iaia aquell dia pots omplir, pots fer festa.

Una cosa que havíem discutit molt al seu temps és la dinàmica dels certàmens. El Departament de Joventut organitza cada any un certament de música jove, a on venen a tocar els grups gratis, el guanyador s’endú una recompensa econòmica i als músics els pagues amb visibilitat, és a dir, amb res. I a més els obligues a competir fent música. Al final tens una nit de festa gratis que te l’estan muntant quatre noies i noies joves, i és l’ajuntament qui es venera de glòria.

Si et quedes al món local l’estratègia és anar a fer concursos, i si vols anar a la indústria nacional, has de complir uns barems que tampoc ens donava la gana posar-los. Com que no ens volíem posar ni a un lloc ni a l’altre, ens hem mort.

Com refaríeu els certàmens?

Pagant els grups per fer un concert, així com paguen els tècnics, la seguretat, l’assegurança i les ambulàncies; als músics també.

Veieu viable la reformulació del grup d’aquí a un temps?

Com a grup Les Pastes de la iaia, no. Poden sortir altres coses amb gent de les pastes que s’ajunti?  Podria ser. Al final som amics, som músics  i segurament acabarem col·laborant i fent coses.

Comparteix l'article:

Deixa un comentari

L'Enquesta

Llegeixes els llibres que et regalen per Sant Jordi?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta