La Coincidint amb l’opinió de la crítica: Chema Madoz, avui, Premi Nacional de Fotografia, és un dels autors espanyols amb més projecció internacional, gràcies a un llenguatge fotogràfic proper i universalment accessible, que incorpora una marcada vigilància envers la llum i els materials dels quals en fa ús.
Aquests dies, a partir d’una Exposició produïda per la Subdirecció General de Museus Estatals, Ministeri de Cultura i Esports, Chema Madoz ha dut la seva -diguem-ne- “marca” fotogràfica al FineArt 2022; amb més d’una setantena d’imatges sorprenents, en blanc i negre. Per a Igualada i les nostres contrades, aquesta és una gran exposició d´un gran fotògraf; una obra que palesa l’original i inigualable manera que té Madoz de percebre i idear el món.
Chema Madoz va néixer a Madrid, el 1958. Format als tallers de fotografia del Cercle de Belles Arts d’aquella ciutat, va estudiar Història de l’Art a la Universitat Complutense de Madrid, una formació compartida amb els Cursos de fotografia del Centre d’Ensenyament de la Imatge. A l’any 1983 va realitzar la seva primera mostra fotogràfica a la Reial Societat Fotogràfica de Madrid; i, des de 1990, va començar a desenvolupar un tema que esdevindria una constant en la seva realització fotogràfica: el concepte d’objectes. La seva producció, caracteritzada per una total senzillesa, sempre en blanc i negre, amb aquella tan curosa il·luminació i una primorosa desimboltura en la fabricació dels objectes fotografiats (majorment, elements de la Natura); després de nombroses presentacions públiques ha estat mereixedora de premis de notable relleu: Premi Kodak Espanya (1991); Premi Nacional de Fotografia (2000); Premi Higasikawa Overseas Photographer del Higasikawa PhotoFestival (Japó) (2000); Premi PhotoEspaña (2000); Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts (2019), entre d’altres.
Incondicional, de sempre, amb el blanc i negre, i també amb la tecnologia analògica, tot i algunes recents incursions a la manipulació digital, l’artista madrileny ha sabut trobar com pocs, en el seu gènere fotogràfic, el grau de complicitat amb l’objectiu de la càmera per a falsejar la realitat i, al capdavall, per a produir un sorprenent joc visual d’evidències.
Per a aquesta avinentesa, doncs, és palpable -atesa l’admiració del públic- que l’exposició, d’entrada, resulta del tot atractiva; seguidament, per part de l’espectador no es fa estrany que -aquest- es trobi davant de diferents nivells de lectura en visionar cadascuna de les fotografies. El resultat apunta a ser que, algunes de les imatges s’acosten al propòsit de l’autor, de vegades; i altres se n’allunyen. De fet, en paraules de Madoz: ”És l’espectador qui acaba dotant de sentit a cada fotografia; perquè, tot depèn de la interpretació de cadascú”.
Efectivament, aquestes imatges, en blanc i negre, produïdes al decurs de les darreres dècades, conviden a un discurs sobre la particular manera de veure el món, per part de Madoz; tot plegat des d’un propòsit reflexiu però imprès d’una sensibilitat intrínsecament poètica, que soscavava amb llibertat les regles de la Natura. I, de retruc, la presentació d’aquesta mostra descobreix un Madoz polifacètic: fotògraf, escultor, poeta o tot alhora; estadis amb els quals s’hi identifica plenament, si bé reconeix ser receptor de la cultura visual que li ve del món de la fotografia. Això és, és efectivament la fotografia l’esfera que més facilita -més enllà del missatge- una certa distància entre les imatges i l’espectador, una distància -curiosament- que els objectes no tenen. Al capdavall, resulta constatable que el públic sigui capaç de copsar unes instantànies plenes d’estètica, de poesia, d’una màgia il·lusionant, de jocs a voltes simples i a voltes carregats d’ironia, realitzades a partir de pretesa intencionalitat de l’autor de confessar metafòricament la seva particular visió del món; no sense dotar a qualsevol dels objectes quotidians que hi apareixen d’unes fantàstiques i originals aparences.
En definitiva, a propòsit de la fragilitat de les coses, des de la seva pròpia immaterialitat, l’obra conceptual de Chema Madoz és tot un regne únic, personal i intransferible, amb marca pròpia, i d’una inexcusable mirada atenta.
