El que està previst a la legislació vigent com un dret del ciutadà, a escollir si vol comunicar-se o no amb les administracions públiques per mitjans electrònics, es converteix per a les persones jurídiques i per als professionals que per a l’exercici professional requereixen de coŀlegiació obligatòria, en una obligació que la llei fa extensiva, si així es preveu reglamentàriament, per a determinats procediments i col·lectius de persones físiques que, per raó de la seva capacitat econòmica, tècnica, dedicació professional o altres motius, quedi acreditat que tenen accés i disponibilitat de mitjans electrònics necessaris.
El que inicialment podria considerar-se avantatjós, donada la millora que pot representar l’accés a les comunicacions, per la seva immediatesa, rapidesa o comoditat, a la pràctica s’ha convertit en una cursa d’obstacles.
L’article 43.1 de la Llei 39/2015, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques estableix que les notificacions per mitjans electrònics es practicaran mitjançant compareixença en la seu electrònica de l’Administració o Organisme actuant, mitjançant la direcció habilitada única o mitjançant ambdós sistemes, segons disposi cada administració o organisme.
Les administracions, doncs, tenen la potestat d’adherir-se o no al servei de notificacions DEHu, podent optar, per notificar mitjançant la seva pròpia seu electrònica, amb la qual cosa les empreses es veuen en la feixuga obligació d’haver de consultar regularment les diferents seus electròniques de les diferents administracions o organismes, amb la inseguretat que ocasiona.
A tot plegat, s’ha d’afegir que, l’apartat segon del mateix article, estableix que la notificació electrònica s’entendrà rebutjada quan hagin transcorregut 10 dies, que són naturals, des de la posada a disposició de la notificació sense haver accedit al seu contingut.
I si bé l’esmentada Llei, a l’article 41, preveu que els interessats puguem identificar un dispositiu electrònic i/o una adreça de correu electrònic per tal de rebre un avís, també preveu que la manca d’aquest avís de posada a disposició de notificació electrònica no impedeix que la notificació sigui considerada vàlida, provocant, encara, més inseguretat jurídica.
Tot plegat, ha comportat a la pràctica supòsits on l’administració, tot i saber que les notificacions electròniques no arriben al seu destinatari final, continua endavant amb el procediment.
Els tribunals, davant d’aquestes situacions, ja comencen a qüestionar aquesta dinàmica, atorgant empara a contribuents que, per motius justificats i atenent a les circumstàncies concurrents, no van conèixer de les notificacions electròniques i, per tant, no van poder formular els pertinents recursos. El Tribunal Constitucional ve a dir que, essent infructuosa la comunicació practicada per l’administració via electrònica, i essent sabedora l’administració que l’interessat no tenia coneixement del requeriment que fou objecte per via electrònica, hauria d’haver desplegat una conducta tendent a aconseguir que la mateixa hagués arribat a l’efectiu coneixement de l’interessant, fins i tot fent servir formes alternatives de comunicació. En sentit similar es pronuncià una sentència del TC, analitzant un cas d’errada en el correu electrònic en l’àmbit d’un expedient sancionador. El Tribunal Suprem, per la seva banda, recull ja aquesta doctrina en la sentència de 17 de desembre de 2024, en un supòsit de canvi de sistema de notificació (primer certificació en paper, per passar posteriorment, sense cap avís previ, a notificació electrònica).
D’aquesta doctrina no s’ha de concloure que no són vàlides les notificacions electròniques a les quals no s’hagi accedit, ni que l’administració sempre i en tot moment té l’obligació de buscar formes alternatives de comunicació, sinó que atenent a les circumstàncies concretes concurrents -justificades i motivades- i que permetin tenir coneixement a l’administració que les notificacions no estan arribant a coneixement del seu destinatari, es pot considerar que l’actuació administrativa vulnera el dret a la tutela judicial efectiva. S’obre doncs, una porta, a revisar en determinats supòsits, i atenent a les circumstàncies concretes, l’actuació d’aquella administració, que sabedora que les notificacions electròniques no arriben a coneixement del seu destinatari -com succeeix, per exemple, quan l’enviament del correu electrònic li ve retornat o sense lliurar- continua el procediment com si res. El temps ens dirà.
