Jordi Parcerisas i Valls, veí dels Hostalets de Pierola, amb 30 anys d’edat és el president més jove que ha tingut mai el Consell Comarcal de l’Anoia. Professional del sector jurídic, ha estat regidor del govern per Junts per Catalunya al seu municipi en els darrers quatre anys, però ara és a l’oposició. En aquesta entrevista parla de l’actualitat comarcal i especialment dels seus objectius com a nou president del Consell.
És el nou president del Consell Comarcal, el més jove de la història. Repeteix pacte amb el Partit Socialista, com ja ha succeït en aquells últims quatre anys. El seu nomenament va ser tota una sorpresa. Per què?
Jo no comptava ser president comarcal. Quan dic això, no és un desprestigi o un demèrit que vulgui tenir cap a la institució que tinc l’honor de presidir, ni de bon tros. Simplement vull dir que no entrava dins la meva llista de preferències, ni els objectius polítics, ni a curt ni a llarg termini. El que passa és que als Hostalets es va produir un fet molt remarcable.
Ja és curiós que el seu rival polític als Hostalets fos el seu germà… Que continua com alcalde, per cert.
Jo em guanyo la vida fora de la política, però el meu compromís amb el servei públic és en el meu micromón, que és els Hostalets de Pierola, i era allà on em presentava per ser alcalde. Jo, el que volia era ser alcalde del meu poble. I vaig guanyar les eleccions per ser alcalde del meu poble. El que passa és que després hi va haver un pacte entre dues forces que venien d’un retrocés electoral molt important (ERC i PSC), i jo venia d’un creixement electoral passant de ser l’última força a la primera. I bé, els meus companys de grup polític a nivell comarcal em van felicitar i em van dir que havia estat un dels resultats de la comarca més notables. Però tot això és fruit d’una gestió, perquè jo no aparec del no-res, ja era regidor en l’anterior mandat, en coalició amb ERC. Després de les eleccions es va articular un pacte entre el segon i el tercer partit que ens va excloure del govern, i a la comarca això es va veure com una injustícia.
No deixa de ser sorprenent que al seu poble el PSC li prengui l’alcaldia, amb ERC, que lidera el seu germà -coalició que per cert s’ha repetit a tota l’Anoia Sud- i, en canvi, al Consell vostè sigui president amb Junts, però gràcies als vots del PSC…
Sí, de fet, pactés amb qui pactés, si haguessin pactat Junts i Esquerra, passaria exactament el mateix amb els altres, no? Però jo això ho vull puntualitzar molt. Una cosa és cada municipi, la seva dinàmica, i una altra cosa són els pactes de comarca. Hem de saber distingir molt les dues dinàmiques. No es pot anar amb el pretext de, “com que allà no m’has ajudat, en el meu municipi, ara a nivell comarcal l’alienació de pactes és una altra, i ho faré valdre”. Jo intento, com a president, separar molt això. Crec que en la meva ronda de visites als ajuntaments es pot veure que em reuneixo amb alcaldes i regidors de tots els colors polítics, i amb els qui m’han fet fora del govern municipal. Intento no actuar des de la rancúnia, sinó des del pluralisme i el caràcter constructiu. Però en relació a la seva pregunta, sí, és una mica sorprenent.
“Hem d’aprofundir com a comarca i anar al debat cap a la sostenibilitat energètica, aprofitant el territori i el combustible que tenim. Sempre dic que la política energètica, o te la fas, o te la fan”
Quins són els seus objectius, malgrat les limitacions que pot tenir un Consell Comarcal, per a aquest mandat?
El primer objectiu no és material, és espiritual, és cohesionar la comarca. Som una comarca geogràficament complexa, amb moltes realitats. El dia de la meva investidura ho vaig recalcar.
Això ja ho deia Manel Miserachs, el primer president, l’any 1987, quan es va crear el Consell Comarcal de l’Anoia. Està clar que no s’ha aconseguit mai, doncs.
És molt complicat cohesionar-la. No som una plana de Vic. Les realitats de Masquefa, amb la de Castellfollit de Riubregós, són molt heterogènies. He intentat, de moment, predicar una mica amb l’exemple, visitant tots els ajuntaments, i he començat pels més perifèrics i pels més petits. I molts alcaldes m’ho diuen, feia molts anys que no em visitava un president comarcal. Per tant, aquí sí que noto molt d’agraïment, perquè no me n’he anat a visitar Vilanova o Montbui, que són municipis molt cohesionats en el centre comarcal. No perquè tingui un desinterès en aquests municipis, però crec que els pobles petits, que de per si els costa més funcionar i estan despenjats en un extrem de la comarca, mereixen una especial atenció. Cohesió territorial no només com un eslògan, sinó com una realitat. Faig un recull de totes les necessitats i les intento canalitzar.
Ara mateix l’Anoia surt molt en els mitjans de comunicació pel tema de les renovables. No tothom veu l’emergència climàtica i com aplicar les seves solucions de la mateixa manera. La sequera ens està portant al límit…
Aquest també és un objectiu important. Recordeu quan l’Anoia era una claveguera a cel obert, de fet, tenia el títol de ser un dels rius més contaminats d’Europa. Ho hem revertit molt, ha tornat la biodiversitat, iniciatives com el Parc Fluvial o la Via Blava han d’ajudar a canalitzar aquesta realitat. La sequera, aquesta comarca, la pateix, no només amb els rius, sinó amb l’agricultura. Tenim unes zones boscoses descontrolades, sense tractament i completament abandonades. Per contra, en l’àmbit energètic, si bé la Generalitat està intentant impulsar el pla territorial estratègic a nivell energètic de país, encara no està vigent. Mentrestant el que hem de fer com a comarca, si cada vegada som més secs i més àrids, els cultius, és aprofitar i gestionar aquests boscos. Estem definint, com a comarca, i crec que aquest és el repte d’aquest mandat.
“Estem en aquesta frontera entre la Catalunya metropolitana i la Catalunya d’interior. No som una comarca perduda, estem al centre del país i ens ho hem de veure com una oportunitat”
Però els boscos són privats. Qui ha d’acabar pagant, tot això?
Els boscos són privats, però és obvi que en aquest país hem de buscar fórmules de col·laboració publicoprivada per desencallar això. És veritat, el bosc és privat, però l’afectació quan hi ha un incendi, és únicament privada? Un percentatge molt important d’anoiencs viuen en urbanitzacions, moltes concentrades sobretot a la meitat sud de la comarca. M’atreviria a dir que el 90% estan inserides en masses forestals completament privades, però descontrolades, mal gestionades. Per això penso que hem d’aprofitar-ho per diversos objectius, per un tema de dependre menys de les energies convencionals, per un tema de contenció dels incendis, i per un aprofitament efectiu dels recursos que tenim. Clar, pretendre viure de la utopia, que l’agricultura torni a guanyar la batalla a les masses forestals descontrolades, és irreal, però sí que hi ha una font de riquesa energètica que es pot explotar.
Com per exemple?
Miri, vaig visitar en campanya electoral un municipi de València en el qual tots els edificis municipals i privats funcionen amb calderes de pèl·let i gestionen ells mateixos tot el brancatge de les oliveres i tot el sotabosc dels boscos. Ho trituren, fan un pèl·let i amb allò s’autoabasteixen com a municipi i, a més a més, venen els excedents. La gent ha substituït els carburants tradicionals per unes quantes plaques solars i amb aquest complement de biomassa. Així tenen els boscos nets, redueixen el risc d’incendis i, a més a més, s’estalvien molts diners cada any per escalfar-se a casa… Penseu que cada vegada que aquestes urbanitzacions de l’Anoia demanen subvencions a la Diputació per fer franges perimetrals de seguretat en cas d’incendi, són molts diners els que s’inverteixen, és un pou sense fons d’abocament de recursos, és netejar per netejar. En canvi, si hi ha un pla integral de gestió forestal, tu a banda de netejar per aïllar-te del foc, el que fas és obtenir un rendiment calòric. Crec que hem d’aprofundir com a comarca, anar al debat cap a la sostenibilitat energètica, aprofitant el territori que tenim i el combustible que tenim.
Hi ha d’altres llocs fora de Catalunya que s’han espavilat abans i ara pretenen fer arribar l’energia cap aquí amb una línia de molt alta tensió (MAT) que trosseja la comarca. Què en pensa, d’això?
Sempre dic que la política energètica, o te la fas, o te la fan. Amb els alcaldes no només establim una estratègia de col·laboració conjunta per veure com frenem aquest macroprojecte que ens trinxa com a comarca, sinó que volem mirar més endavant. Avui Catalunya no té una política energètica vigent sobre la taula, no tenim projecte. Què vol ser Catalunya de gran, energèticament? No ho sabem. Com s’escalfaran, els nostres fills, el 2040? Com alimentaran les seves indústries? No se sap. Improvisació. I algú de fora ha fet números i ha pensat, Catalunya ho necessitarà, això. I com que dieu que no als projectes, ja us els portem nosaltres. Tota la Franja de Ponent, a l’Aragó, serà un parc eòlic i un parc fotovoltaic espectacular a la frontera. I en tres macrolínies ens evacuaran tota l’energia cap aquí. Com que no us heu posat d’acord vosaltres, ja us direm nosaltres des d’una iniciativa privada que es tramita des de l’Estat, com us ho farem.
Aquí molt d’acord no ens posem, eh. És evident que hi ha interessos diferents.
Els dic als alcaldes que cal posar-nos d’acord com a comarca. A veure, no només com lluitem contra la MAT, sinó posem-nos d’acord en quin model d’energia vol confiar l’Anoia. Amb què contribueix Calaf a l’energia comarcal? I els Hostalets de Pierola? I Piera o la Llacuna?. Alguns poden dir, jo tinc molts boscos i col·laboraré per articular que aquests boscos de gestió pública siguin municipals i aportin biomassa.
D’altres que no tinguin boscos potser tenen molt espai per aportar parcs solars en una zona que no tingui un impacte visual molt agressiu. Fem-ho des del consens. Estic segur que tots els municipis poden aportar pel bé de l’Anoia alguna cosa a la comarca i al país. A la zona dels Hostalets, que ja està molt degradada per l’entorn de l’abocador, no podem aprofitar per un rendiment de plaques solars? Per què no cada municipi, des del consens intern de cadascun, no pot aportar un tant per cent de les seves hectàrees pel futur energètic de la comarca? Com a president comarcal em toca articular tot això. He vist bona reciprocitat dels alcaldes, que amb solidaritat diuen, home, doncs sí, jo només puc posar plaques solars perquè tinc camps abandonats. Jo només puc aportar, tinc carenes, només puc aportar eòlica. Jo tinc molta massa forestal i la tinc desbocada. Aportaré hectàrees de bosc. Jo tinc polígon industrial per posar la planta de gestió de biomassa. Per què no ho dibuixem? I com a comarca ens posem d’acord què aportarà cadascú.
El meu repte és al llarg d’aquest mandat definir energèticament la comarca, i que no sigui des d’un despatx ni de Barcelona ni de Madrid, però tampoc que des d’Igualada, es digui com Bellprat ha de contribuir a nivell energètic amb la comarca.
Ja va passar amb el Pla Director d’Activitats Econòmiques de la Conca que ha tingut molt més pes l’opinió publicada que la pública. Ara han sorgit grups similars respecte als projectes de parcs fotovoltaics i eòlics que s’han previst a l’Anoia.
Cal fer entendre que tots els municipis per igual hem de contribuir i que amb això no ens podem fer trampes perquè energia en necessitem tots i tothom ha de contribuir a la seva manera. La pregunta és, es poden instal·lar parcs solars o eòlics a l’Anoia? La resposta és que depèn de la normativa urbanística de cada municipi, i això no se sabia. Ara mateix, com que no hi ha un pla general, bé, un inversor vol posar plaques aquí o allà, i en pobles amb les normes dels anys 90 potser no es podrà, però en llocs d’ordenament municipal més antic, doncs sí. Això no és fruit de cap organització territorial que ens hem posat d’acord que aquí n’hi van i aquí no n’hi van. Simplement, com que allà on els ordenaments urbanístics han quedat antiquats ho permeten, i allà s’hi poden posar. Allà on els ordenaments ho prohibeixen taxativament perquè són més moderns o perquè hi ha hagut la voluntat de permetre-ho, allà no s’hi instal·len. Per tant, ara mateix, els dic als alcaldes, cal que reviseu els ordenaments jurídics i urbanístics, perquè potser vosaltres teniu una bomba de rellotgeria, perquè no voleu plaques solars però la normativa permet posar-les. I us les menjareu. Jo puc voler que davant meu, del meu solar, no m’hi edifiquin un bloc de pisos, però si el sòl d’allà permet que n’hi pot haver, es farà. I per molta voluntat política que tinguis, aquestes normes són actes reglats. Ho pots fer o no ho pots fer. No és discrecional. Alcaldes, vigileu molt perquè potser voleu omplir poble de plaques i la normativa no ho permet. O al revés, no voleu que us posin plaques al vostre municipi i la normativa està donant una escletxa per fer-ho. Us vindrà el macroprojecte i no el podreu aturar.
S’ha fet un nou pla urbanístic per comptar amb més polígons industrials, però seguim amb comunicacions molt limitades. És un tema recurrent. Què s’hi pot fer des del Consell?
Som una comarca ben comunicada, no som dalt de la muntanya en què les carreteres venen a morir. És obvi que hem de millorar el sistema d’infraestructures, del túnel del Bruc cap avall és una realitat, del túnel del Bruc cap amunt és una altra, perquè ara es millorarà per part del Ministeri l’A2, que ens connectarà més i millor amb Barcelona. Si ve del túnel del Bruc cap aquí, que afecta els municipis d’Igualada, Òdena i Castellolí, veuen aquesta modificació de l’A2 amb molt bons ulls perquè els dona una millor connectivitat. Però de l’A2 cap al sud, es proposava un desviament que causava una destrossa ecològica enorme. El que s’ha fet ara sembla que s’opta per un semisoterrament de l’autovia des de les zones poblades del Bruc i Collbató cap al sud, però pel traçat actual, amb 3 carrils d’anada i 3 de tornada, per reduir l’impacte visual i acústic. Respecte a la C-15 estem contents que hi hagi una millor connexió amb el Penedès, així com l’accés a Igualada per la Ronda Sud. Estem en aquesta frontera entre la Catalunya metropolitana i la Catalunya d’interior. No som una comarca perduda, estem al centre del país i ens ho hem de veure com una oportunitat.
Em preocupa el sistema ferroviari, que és el mateix que el de la línia del 1892, el mateix traçat. Avui l’alternativa, que és la connexió amb bus, també té algunes deficiències. Hem fet diverses trobades amb Monbus per millorar el sistema i millorar la connectivitat. Hem proposat una parada al Campus Motor, perquè vol esdevenir un centre de formació i ja hi tenim alumnes, que fins ara ja han d’accedir en transport privat. El tema ferroviari i el del transport amb bus és, jo crec, que clau perquè no acabem sent una comarca de segona.
En altres temps hi havia una cohesió política i de la societat civil a l’Anoia que ara no es veu. Ho creu així?
Som una comarca complexa a nivell de cohesió, no política, sinó de cohesió demogràfica i social, per la dispersió territorial que tenim i per la realitat diferent que hi ha. De moment hem trobat mà estesa per part de totes les formacions i per tant, ara mateix hi ha l’escenari propens per arribar a consensos.
