1965 el primer any
L’embrió dels Maus són els Thunderbolts, Jaume Rosich (guitarra), el Tatu (bateria) i el Diego Doncel “Jimmy Dylan” (baix), amb qui s’ajunten el Ramon Fontanilles (guitarra) que venia dels Duendes i l’Ismael Regordosa (cantant) que venia de Les Clochards. L’Ismael m’explica que buscant un local d’assaig, es parla amb el Paco Valls del Saló Rosa que els deixa l’espai, i al veure la qualitat musical del conjunt podríem dir que els apadrina, primer de tot suggerint-los que es canviïn el nom de Thunderbolts per un de més curt i comercial, i també subvencionant el cost del vestuari (americana i pantalons negres) i de un eco Dynacord, molt important per a reforçar la qualitat del so en aquells temps. Lògicament aquest ajut tenia una contraprestació, calia fer matinals i tocar de segons en els balls de tarda dels diumenges.
Era un guanya guanya, doncs el tracta va fer que els Maus fossin part molt activa de l’escena musical igualadina. De fet aquí es creen les mítiques matinals del Rosa; qui d’aquells temps no les recorda? De les primeres actuacions, hi ha constància d’una actuació al velòdrom i també de una setmana sencera a la contraprogramació de la Festa Major de Flix, que si bé no es pot dir que l’èxit fos molt gran, sí que fa que tots plegats s’ho passessin d’allò més bé, i el conjunt es comencés a conjuntar. Ràpidament els Maus van començar a tenir molt d’èxit de manera que les actuacions a Igualada i voltants no paraven. Jo personalment recordo una actuació impressionant al Barri de Montserrat en un local ple de gom a gom amb tothom ballant en un ambient pleníssim d’energia. El Ramón Fontanilles m’explica que al Saló Rosa es toca a costat de grups com els Salvajes, Lone Star, Pekenikes, Duo dinàmico, Relámpagos, Cheyennes… i de tots ells en varen aprendre.
1966, comencen els canvis
L’Ismael se’n va als Corbs en substitució d’en Bergadà i el Tatu assumeix la veu cantant, d’aquest moment hi ha constància en un article al periòdic Igualada de febrer “conversando con los Maus”, on es parla de la seva actuació al Saló Rosa, per la nit, amb el local replè de gent, de llum i colors i de ritme “ye-ye”. Els canvis no acaben aquí, a la primavera el Jaume Rosich va a la mili i és substituït per mi mateix, que venia dels Sioux on crec que em va substituir l’Alavés (músic que més endavant té un paper important en l’escena igualadina). Quant a mi, si bé els Sioux m’havien donat l’oportunitat de començar i aprendre, els Maus em van donar l’oportunitat de tocar seguit i bé. Recordo de manera especial, les matinals del Rosa, la força del Tatu cantant i tocant la bateria, la qualitat musical del Ramón i la forta amistat que va néixer amb el Jimmy. El repertori tenia cançons dels Beatles, Rollings Stones, Brincos, Elvis Presley, Animals… El recorregut que ja tenien els Maus ens feia coneguts i s’actuava contínuament i en molts llocs, fins i tot a Andorra, on vàrem tenir una bona anècdota. Resulta que a la tornada un altaveu d’una columna de veus estava fluix i feia soroll, de manera que la Guàrdia Civil va sospitar de nosaltres i pensant que portaríem alguna cosa d’estraperlo ens va fer descarregar i desmuntar tots els equips per tal d’escorcollar-los en detall, i com no, després vàrem haver de tornar-ho a muntar i carregar. Nosaltres tranquils però molestos doncs no érem estraperlistes, sinó músics que ens ho passàvem bé fent que la gent també s’ho passes bé.
1966, l’última època
Abans de l’estiu, l’Agusti Peiró que volia engegar la seva carrera en solitari, deixa els Corbs i ve a cantà amb nosaltres, sota la fórmula de Los Maus y su cantante Agustín Peiró. L’arribada de l’Agustí reforça molt la qualitat musical en l’aspecte vocal i fa que cada vegada toquéssim millor i en més llocs, també a Barcelona, on recordo una actuació en un local de la Plaça Sanllehy, on uns graciosos (per definir-los d’alguna manera) ens varen desconnectar la connexió elèctrica un parell de vegades, però no se’n van sortir de posar-nos nerviosos doncs ja teníem molta experiència i com que el públic volia ballar i escoltar-nos es va encarregar ell mateix de controlar la situació. Recordo molt d’aquesta època els viatges en furgoneta cap aquí i cap allà, i la coneixença i el tracte amb l’Agustí, persona de una sensibilitat i un gust excepcional de qui vaig aprendre molt. Finalment, cap a l’acabament de l’any, el Ramon havia d’anar a la mili i l’Agustí ja volia volar sol, així doncs els Maus es van dissoldre i els que quedàrem vàrem començar a veure quines eren les properes passes per anar endavant. En parlarem.
Xospi
