Una eloqüent presentació del llibre “200 anys del Cementiri Vell d’Igualada”, de Jordi Enrich, a l’AUGA

351

Carmel·la Planell
Filòloga, historiadora i fotògrafa

A propòsit de la celebració del Dia de Tot Sants i del Dia dels Difunts, endemés del bicentenari del Cementiri Vell d’Igualada, la sessió de l’AUGA del passat 28 d’octubre va voler participar a una gran concurrència de públic d’una recordança de la història d’aquesta testimonial i respectuosa última morada d’un elevat nombre de difunts i difuntes d’Igualada i comarca. Un record, doncs, que a mode d’homenatge va veure la presentació del llibre “200 anys del Cementiri Vell d’Igualada”, una publicació de l’historiador, geògraf i arqueòleg igualadí Jordi Enrich; en mig d’un acte que va comptar amb la presència del regidor de Cultura, Pere Camps; l’arqueòloga igualadina, Doctora Jordina Sales i l’historiador Carles Buenacasa. Això és, i al voltant del tema de la mort, la presentació d’aquesta publicació, a més de fer esment a la realitat de la mort des de l’òptica de com ha estat tractada secularment per diferents cultures i pobles, es va centrar en la commemoració de l’efemèride de la inauguració d’aquest vell cementiri, ara fa dos-cents anys, i de la seva evolució històrica com a equipament i recinte urbà.

De primer, es va apuntar a les raons per les quals va ser escollit aquest emplaçament als afores de la ciutat, i que avui ocupa part de l’avinguda de Pau Casals i del carrer del Repòs, dins del contorn urbà del Barri de Montserrat. Unes amables i il·lustratives explicacions van descobrir la creació i la progressiva evolució d’aquest lloc, àdhuc les pràctiques i tota mena de rituals relacionats amb la raó de ser de la seva existència. En aquest sentit, la recopilació de nombroses dades -per part de l’autor- han possibilitat la confecció d’aquest document d’obligada exigència i de gran precisió científica que, a tall de monogràfic però amb un signe amablement divulgatiu explica no solament la història dels diversos espais funeraris de la ciutat sinó també bona part de la pròpia història de la ciutat d’aquest autor; en un recorregut que va des d’un espai funerari dels segles IV al VII de la nostra Era, quan una primera necròpoli va veure’s assentada a les mateixes dependències interiors del perímetre del temple de Santa Maria; santuari justament ubicat a la cruïlla de camins entre Igualada i la Conca d’Òdena. Seguidament, del segle XIII hi ha constància de l’existència d’un petit cementiri localitzat al vell Hospital de Sant Bartomeu. Tanmateix, és al segle XVI quan es construeix un cementiri nou o fossar a la banda nord de l’església de Santa Maria, just on ara hi ha la capella del Sant Crist. Més endavant, determinats contratemps van forçar la creació d’altres fossars al mateix nucli antic de la vila com és el cas del què es va configurar a l’actual Plaça del Bruc, davant del portal gran de l’església. Però, definitivament, a principis del segle XIX, per exigències higièniques i de salut pública es va resoldre de trobar un nou indret distanciat del centre del municipi, cap als seus afores; localització que va donar peu a la construcció del que avui coneixem com a Cementiri Vell. Recentment, és el Cementiri Nou, altrament anomenat Parc Cementiri, obra dels prestigiosos arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós, el que havia de tancar aquest recorregut pels llargs períodes de l’època medieval, i de les edats moderna i contemporània; episodis no exempts de les pressions socials, ètiques i estètiques de cada moment.

Memòria històrica del Cementiri Vell, o gran Ciutat dels Morts
Arran de la promulgació, a finals del S. XVIII, de les disposicions sanitàries que exigien el trasllat dels cementiris a una nova ubicació als afores de la població; l’any 1816 va tenir lloc el tancament definitiu de l’antic cementiri i la construcció d’una nova necròpolis es feia imminent. Les obres van començar el 1817 segons un projecte de l’arquitecte Josep Bofarull (1817) i es tracta d’una construcció obligada, de propietat municipal, que està edificada sobre una planta rectangular distribuïda en diversos recintes, amb tot un sector porxats; i que disposa de capella i dipòsit. L’ingrés al recinte descobreix una magnífica porta, treball de Celdoni Guixà, que consta de dues columnes dòriques i un timpà ornamentat amb motius funeraris; a la part superior de la qual, més tard, s’hi va afegir aquest versicle: “Bienaventurados los que mueren en el Señor. Año 1875”. Seguidament, s’avança envers la primera àrea del recinte on hi ha la capella, un templet de l’arquitecte Bonaventura Bassegoda, amb distintes peces funeràries i uns quants panteons de famílies notables, refinadament decorats amb singulars epitafis. I, en un quadrat més retirat, hi ha una de les primeres ampliacions que va veure bastant més tard aquest recinte: el “Cementiri dels Pobres”, obra de l’arquitecte Pau Salvat.