En el seu número de final d’any, el diari ARA ho presentava molt gràficament. En una doble pàgina, a l’esquerra una foto de Mariano Rajoy amb el següent titular: “No autoritzarem cap referèndum”. La pàgina de la dreta l’encapçalava Carles Puigdemont amb aquest títol: “Estem a punt i ho demostrarem”.
El xoc està servit i és evident que la situació no pot allargar-se gaire més. La tensió fa massa temps que dura i hi ha símptomes de cansament. Els catalans hem aguantat amb fermesa però ara cal que la balança es decanti a un costat o altre. Després de tants anys de lluita, de sortir al carrer, de les manifestacions més multitudinàries d’Europa, ara el poble català vol veure els resultats dels seus esforços. Ha reclamat la independència i no es conformarà amb un pedaç qualsevol. Sap que la seva vida milloraria sensiblement amb un estat propi, sense el llast i la mala gestió del govern espanyol. Per això, una victòria unionista suposaria el retorn a les catacumbes de l’independentisme català.
Però cal tenir en compte també un altre aspecte. Si l’opció triada democràticament en un referèndum es decantés per la separació i la creació d’un estat propi, el descrèdit de l’estat espanyol seria de dimensions incommensurables. Després d’anys i panys de repetir la mateixa sonsònia que no hi ha res a negociar ni a concedir, suposaria el fracàs absolut de la política actual, basada precisament en la intransigència, l’immobilisme i l’amenaça i fonamentada en una legislació postfranquista totalment obsoleta. A més, davant Europa, el govern espanyol hauria fet el paper de la trista figura malgrat disposar de tots els recursos i exercir tota mena de pressions per evitar un pronunciament del poble de Catalunya sobre el seu futur.
No podem oblidar que més del 80 per cent dels ciutadans de Catalunya és favorable al fet de dur a terme la consulta. Un cop descartada la possibilitat d’un acord pactat, és probable que una part dels que ara dubten votessin per un estat independent…
No sóc profeta, però crec que d’una manera o altra la consulta es farà i tindrà dues conseqüències immediates: qualsevol que sigui el resultat, seran inevitables unes eleccions tant en el territori de l’estat com a Catalunya. El fracàs en una qüestió que ha estat considerada prioritària en tots dos casos farà inviables els programes polítics dels perdedors. I en cas de victòria independentista, caldrà començar el procés constituent. A més –i això no és un tema menor– s’haurà de veure com queda financerament Espanya sense l’aportació catalana. Europa tampoc no ho posarà fàcil. Però tampoc no podem perdre de vista en quines condicions quedaria Catalunya en cas de derrota.
Es prepara una lluita de David contra Goliat. Un té la força, l’altre la raó. Un posseeix les armes, l’altre la fe en el futur. Un amenaça amb la por, l’altre es basa en la unió per assolir l’objectiu final. Estic segur que l’astúcia del pastor tornarà a vèncer la força del gegant encara que disposi de totes les armes.
Josep M. Carreras