Acabem de veure i viure la tercera entronització del secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, com a president del Gobierno de España i, novament també amb els vots independentistes donant-li suport. Hauria preferit un vot en contra car no calia treure-li les castanyes del foc a l’Estat espanyol que, si anàvem a noves eleccions, hi havia moltes possibilitats d’entronitzar un president del PP amb el suport de VOX.
Tot i això em sento bé amb la decisió de Junts d’afavorir la reedició del govern d’esquerres a Espanya. Estic content perquè hi ha uns comptes pendents en seu judicial que, més enllà d’afavorir o no a líders polítics, deslliuren a molts activistes de l’amenaça de presó, multes econòmiques i acomiadaments laborals.
La repressió que va seguir a l’1 d’Octubre ens ha afectat a tots els activistes que, abandonats pels partits, seguim aixecant la veu contra la repressió. L’amnistia és una mesura imprescindible per resoldre tantes injustícies com hem patit.
La repressió de jutges i fiscals, però també la inacció dels partits teòricament “nostres”, ha deixat sols molts catalans que no ens resignem a seguir formant part d’un estat espanyol que ens castiga amb mètodes de principis de segle… de principis de segle XIX.
“Segurament que els set vots no canviaran la deriva autoritària i intransigent d’Espanya”
Segurament que els set vots que han fet president a Sánchez no canviaran la deriva autoritària i intransigent d’Espanya, però són un descans per a tots els activistes caiguts en les diferents operacions repressives contra els CDR, l’únic delicte dels quals ha estat expressar les seves idees, des del carrer. Mobilitzar-se en defensa dels presos polítics els ha comportat ser imputats de greus delictes a l’Audiència Nazional, que és el nom actual del tenebrós Tribunal de Orden Público, braç judicial del franquisme.
Els set “sí” a Sánchez, ni dissolen l’Audiència Nazional ni varien la composició del Tribunal Constitucional ni ens obren una escletxa de llibertat, però posen les bases per a l’alliberament dels que han estat reprimits en nom de la “unidaz de españñña” i els han alterat greument el seu futur durant els darrers sis anys.
Al “Reino de España” impera la llei de l’embut. Ho veiem amb la diferència de tracte a les manifestacions que es donen a Madrid i les que es varen donar a Catalunya els anys, 17, 18, 19, 20, 21, 22…. i successius. I no parlo del que he vist a la premsa, parlo del que han vist els meus ulls, al costat de molts dels fins ara acusats de terrorisme.
No m’agrada que el meu vot serveixi per donar estabilitat a una monarquia repressora i corrupta, però celebro que serveixi per protegir aquells que més han patit la desídia dels partits catalans i l’odi dels que diuen defensar la Constitución Española.
Em dol però que no arribi a tots els que també han patit l’indecent lawfare judicial espanyol… i el continuen patint.
