Robben Island, un inquietant punt negre a l’extrem sud de l’Àfrica

256

Carmel·la Planell

 

Una presó és una presó aquí i arreu del món, però descobrir la presó de Robben Island és una de les experiències més inquietants precisament per la seva ubicació allà en els confins de qualsevol indret civilitzat; tota la zona sembla un desert: un lloc despullat de gairebé qualsevol tipus de vegetació, com devastat de vida silvestre. I, més encara si es té en compte que en aquell paorós emplaçament va estar empresonada gent anys i anys pel simple fet de lluitar per la llibertat del seu país. Així que, ningú no pot imaginar l’horror viscut en aquest tenebrós extrem del sud de l’Àfrica. És a dir, en definitiva, una visita a la presó on Nelson Mandela va ser un presidiari durant tants anys resulta una mica més que pertorbador, sobretot si t’atens a un precipitat retrocés en el temps.

Fondejar al moll de Robben Island i realitzar un breu recorregut en un petit autobús per aquesta solitària i desolada illa va ser descobrir d’entrada una sèrie d’edificis que havien estat la residència d’alguns dels guàrdies de la presó i de les seves pròpies famílies … A la llunyania, i a una distància gairebé intangible, veus dibuixats els perfils de la zona portuària de Cape Town i com la Table Mountain s’imposa majestuosament per sobre de tota la ciutat; més detalls d’aquella bella façana marinera se’t tornen incorporis o eteris des de tanta llunyania.

Seguidament, a partir d’un itinerari pel qual t’acompanya un ex-presidiari polític -que havia complert la seva condemna allà- ingresses en un passeig autèntic a través de les dependències d’aquest ombrívol mausoleu per a presoners. Els primers passos et condueixen al bloc de cel·les que van ser la residència de tants presos fins aturar-te davant la mateixa cel·la espartana on va ser retingut i privat de llibertat tants anys Nelson Mandela; de fet, una rèplica del que va ser realment per a convertir-la en Patrimoni de la Humanitat. I en aquest entorn, un cop d’ull et permet endevinar les condicions horribles en què havien d’haver estat tractats els presos, independentment que haguessin comès algun delicte, fossin criminals o simplement presos polítics. Una sèrie d’informes gràfics et posen en coneixement que el terreny d’uns diaris treballs forçats -a ple sol i amb l’única hidratació de l’aigua de mar- era una pedrera de calç, on movien les pedres d’una banda a una altra, i les retornaven al punt d’origen, una i infinites vegades … una acció -un càstig- que resulta ser ridículament i espantosament grotesca. No obstant això, aquestes maniobres d’explotació física no eren més greus que les nombroses tàctiques psicològiques utilitzades amb els presoners; ja sigui amb la restricció d’aliments, ja sigui amb la deficient qualitat dels mateixos, àdhuc altres quantioses barbaritats. Endemés, se t’informa que tan sols es permetia una visita d’una escassa mitja hora, un cop al mes; tot sota un rigorós control i sol·licituds prèvies.

Al capdavall, emperò, amb un estremidor desconcert se’t passa pel cap una pregunta, que no t’atreveixes a fer: com i per què una persona que va estar empresonada a Robben Island, avui, es dedica a guiar-te i mostrar-te -com si d’una excursió es tractés- amb les explicacions pròpies d’un relat la història del centre; i, per extensió la seva pròpia i espantosa història. Com poden aquests guies dedicar tantes hores de la seva vida a internar-se i exhibir-te les interioritats d’aquest lloc?

Tanmateix, si bé a l’actualitat, al segle XXI, poques persones miren cap enrere, després de la fi de l’apartheid i, amb la nova generació -suposadament- nascuda en llibertat; et trobes davant d’un país de notòries pretensions occidentals en què se’t fa difícil de comprovar que la segregació racial estigui del tot superada. Definitivament, la lleialtat i el seguiment al llegat del partit d’alliberament de Nelson Mandela, el Congrés Nacional Africà, estan bastant lluny de ser realitats tangibles.