Fa dues dècades, prenent un cafè amb un empresari i dirigent socialista de l’Anoia parlàvem de la qualitat de vida d’Igualada amb comparació amb Vilanova i la Geltrú, on aquest home hi hi feia vida de divendres a dilluns, perquè hi tenia una parella.
“Jaume, em deia, a Vilanova els estudiants poden anar a la Universitat en tren i tornar al vespre perquè Renfe hi té trens cada mitja hora a Barcelona. En canvi, des d’Igualada no es pot fer: els Ferrocarrils de la Generalitat tarden gairebé dues hores per arribar a Barcelona. Renfe dóna molta qualitat de vida a la gent del Garraf”.
L’home em feia aquesta reflexió per a contraposar la gestió de la Generalitat, en mans en aquell moment de CiU, amb la gestió de la Renfe en mans, en aquell moment, d’un govern del PSC/PSOE. En aquella época jo vivia a la Font del Bosc, a mig camí entre Igualada i Vilafranca, i amb Sant Sadurní ben proper, i no vaig tenir més remei que donar-li la raó, car jo mateix tot sovint havia hagut d’anar fins a Sant Sadurní per agafar la Renfe camí de Barcelona, que em sortia més a compte que desplaçar-me fins a Vallbona d’Anoia, que és més proper, per agafar els Ferrocarrils Catalans.
En aquell moment no hi ha dubte que l’empresari i militant socialista tenia tota la raó i Renfe donava un excel·lent servei a les ciutats a on hi tenia xarxa ferroviària. Avui però les coses han canviat com un mitjó. Mentre que Ferrocarrils de la Generalitat funciona amb puntualitat i fiabilitat de servei, la Renfe s’ha convertit en el Tren de la Bruixa en tots els seus traçats.
No es pas que Ferrocarrils hagi millorat els seus temps de trajecte, tot i que disposa de més trens cada hora, sinò que Renfe està en caiguda lliure pel que fa a fiabilitat del servei. Hi ha persones que viuen a escassos cent metres d’una estació de Renfe i fa anys que no pugen a un tren per les contínues males experiències de retards, brutícia, avaries a mig viatge, desatencions del personal i viatjant com sardines de llauna en uns vagons plens de pintades. Avui per avui, les línies de Renfe no serveixen per arribar al lloc de treball o d’estudi, amb puntualitat. Encara menys per retornar a casa, car el retards en els mitjans de transport es va acumulant al llarg del dia i els darrers trens poden ser una dolorosa experiència.
Quan he estat a Madrid, o a Cuenca, o a Oviedo per posar uns exemples, he utilitzat a els serveis ferroviaris que van o surten de Madrid, sempre amb plena satisfacció i en uns vagons -de qualsevol línia- moderns, nets i còmodes. Just al contrari de les Rodalies Renfe que patim a Catalunya. El conegut empresari, mai més m’ha parlat de trens.
Per la direcció de Renfe hi han passat al llarg dels anys gestors del PSC/PSOE o del PP i el servei no ha parat d’empitjorar. Com pot ser que els milions de catalans usuaris de Renfe haguem acceptat aquest desgavell d’un servei bàsic per a la qualitat de vida? Com pot ser que hi hagi catalans que puguin seguir votant PSC o PP, que tan onerosos ens surten als ciutadans que vivim a Catalunya? És una maniobra de l’Estat per a perjudicar als que vivim a Catalunya? Si això ho fes la Generalitat, tindrem la mateixa paciència?
A principis del segle passat, a Barcelona els varen pujar uns cèntims el preu del bitllet del tramvia i es va muntar una vaga que ha passat als annals de la història de Catalunya, la famosa “vaga dels tramvies”.
Avui, el director general de Renfe por defecar-se cada dia (de fet ho fa) damunt dels drets dels ciutadans de Catalunya i no passa res. Paguem més que ningú de l’Estat per uns serveis indignes d’un país europeu.
Ens hem tornat massa mesells, o potser els nostres avis varen demostrar molta més dignitat que nosaltres. Fa anys l’enyorat Jordi Carbonell va dir: “Que la prudència no ens faci traïdors”. La prudència no ho sé, però la paciència ens converteix en traïdors.
