La gent, especialment els joves, creu cada vegada menys en la democràcia. La distància entre els polítics professionals i el conjunt del poble creix dia rere dia. És molt trist, però malauradament és així. I no sembla que s’hi vulgui posar remei.
El terme «democràcia» ve del grec: demos, que es refereix al poble, als ciutadans, i kratos, que significa poder. És a dir, el poder del poble. En els sistemes democràtics homologables, són els ciutadans qui elegeixen els seus governants; per tant, el poble té el poder de decidir en cada moment.
Els qui hem viscut un terç de la nostra vida sota una dictadura valorem enormement el dret a decidir qui ens governa. No volem tornar als temps foscos en què l’arbitrarietat i la repressió eren el pa nostre de cada dia, perquè ens va costar molt superar aquella etapa. Els joves, en canvi, no només han tingut la sort de no viure aquella etapa, sinó que, a través de les forces neofeixistes, se’ls blanqueja el franquisme i la dictadura, fins al punt que, a Espanya, hi ha una majoria de joves als quals no els faria res viure sota una dictadura.
Cert és que a Catalunya el percentatge de joves allunyats del neofeixisme és més elevat que al conjunt de l’Estat, però, essent els catalans una minoria dins d’Espanya, sempre hem estat governats en funció del vot espanyol, que és diferent del que es vota a Catalunya.
Pot ser que la democràcia sigui —especialment per als joves— un sistema caduc?
De moment, encara no, però la deriva que han agafat els partits polítics espanyols —i catalans— ens porta inexorablement al desastre. Els ciutadans sovint ens veiem obligats a votar en contra d’un candidat que odiem, en lloc de fer-ho a favor del que més ens agrada.
La mediocritat de la majoria de polítics professionals és evident: alguns d’ells, l’única formació que tenen és, de joves, haver posat cadires als mítins i clavar cartells electorals, escalant llocs dins de l’organigrama del partit fins a arribar a una cúpula de mediocres que dirigeix una ciutat, una comarca o una autonomia. La direcció de l’Estat, però, es decideix a la «cort» dels Borbons i l’IBEX 35.
Elecció rere elecció, veiem créixer dues tendències: l’extrema dreta i l’abstenció. I en això els catalans no som diferents dels espanyols. L’abstenció massiva del catalanisme a les darreres eleccions autonòmiques va decantar la balança a favor de l’espanyolisme més ranci.
Quan el cotxe té una avaria, el portem al mecànic perquè canviï les peces necessàries i puguem recuperar el bon ús i la seguretat del vehicle. La democràcia espanyola —i catalana— està tan esgavellada que ens porta inexorablement al desastre del neofeixisme. Per reparar el sistema, cal que els partits —tots els partits— es regenerin a fons.
Umberto Eco va dir: «Quan torni el feixisme, no reivindicarà el feixisme, sinó que reivindicarà la llibertat». Una llibertat abstracta que foragitarà drets socials reals, que inutilitzarà l’ascensor social i que separarà les persones en funció de la seva llengua o del seu estatus social.
Acabem de començar un nou any; si volem tenir un futur de pau i llibertat, és imprescindible deixar de transitar pel camí que hem portat fins ara.
