Vinc de passar uns dies a Menorca. Ho he fet amb la intenció de fer alguns trams del Camí de Cavalls, un conjunt de senders que donen la volta a tota l’illa. Per recórrer aquests senders només cal tenir un bon calçat (en alguns trams trepitges moltes pedres cantelludes) i ganes de gaudir del relaxant paisatge mediterrani, de la seva flora, de la seva fauna i d’un territori perfectament cuidat, net i ordenat.
Tots els trams estan molt ben senyalitzats. No és únicament com veiem pel Principat unes ratlles de colors en una pedra o un tronc, a Menorca hi ha uns pals clavats al terra que va indicant el camí. Així no et perds ni dubtes del camí. A banda, tot el territori està cuidat, conreat i respectat pels pagesos menorquins. Les finques, delimitades per murs de pedra seca perfectament alineats, integrats al territori i sense pintades ni vandalitzacions.
Després de tot un matí trepitjant la natura i gaudint dels noms menorquins que tenen els racons i paratges per on vas passant: Salgar, Punta prima, cala Tirant, cala Morell, el far de Favàritx, Ses Salines, Son Parc, Na Macaret… arribes a un restaurant i pots fer allò que deia Josep Pla: menjar-te literalment el paisatge.
A la cuina menorquina es pot presumir dels productes quilòmetre zero i trobar-te al plat unes costelles de be, un entrecot de vaca vermella o un llobarro que poques hores abans corrien pels prats o nedaven a les blaves aigües del Mediterrani menorquí. En embotits tens la sobrassada, la carn-i-xulla o el camallot. Per no parlar de l’oli o el vi que es produeix a l’illa de poc més de 700 quilòmetres quadrats. Per postres tens una varietat de formatge de Maó i a mitja tarda -o acompanyant el cafè- pots fer un toc de Gin Xoriguer, oficialment fabricat a Maó, però que he de confessar que pels senders del Camí de Cavall, no he trobat cap ginebró que expliqui la capacitat d’elaboració d’aquest beuratge deliciós, sense el concurs de productes forans. Però això seria una altra cosa. D’alguna manera la taula és una prolongació del paisatge i l’ànima menorquina.
Just aquesta setmana s’ha reconegut internacionalment que la salsa maionesa, es diu així justament perquè és un invent culinari de Maó que, a més de bon oli, té també fantàstics ous.
El que desapareix quan entres a la majoria d’establiments hostalers de Menorca és l’idioma. Si a Catalunya ens costa trobar llocs on demanar un tallat en català, a Menorca ho és encara més. És llastimós que per menjar o beure, hagis de renunciar a seguir escoltant la parla menorquina, amb les seves frases i els seus tons de veu tan personals.
La millor forma -diria que l’única- de no renunciar a escoltar la parla menorquina, és escollir acuradament l’establiment a qui confiaràs el gaudi de la necessària restauració física després de l’esforç de caminar.
Són minoria però encara hi ha establiments regentats i servits per personal autòcton menorquí. Saber trobar-los m’ha permès conèixer l’origen de molts plats, serveis nets, recomanacions de racons propers imprescindibles que no figuren a les guies turístiques/comercials i, per si tot això fos poc, us ben asseguro que hi he menjat millor i a un preu més moderat.
Tornant als senders del Camí de Cavalls, un animal omnipresent als paisatges menorquins, veient els pals indicadors del GR223 que el Consell Insular de Menorca ha situat al llarg dels 183 quilòmetres de senders, si els comparés amb la senyalització que la “Excel·lentíssima Diputació de Barcelona” ha disposat als GR que transiten la per la nostra comarca, veuria que juguen en una altra lliga. Si el Camí de Cavalls l’hagués senyalitzat algun dels milers d’assessors de la Diputació de Barcelona, no crec que arribés ni a Camí de Burros.
